El passat 17 d’abril va tenir lloc a Barcelona la primera trobada bilateral entre els governs del Brasil i l’Estat Espanyol. Van ser 15, els acords, entre els més importants reforçar la cooperació entre els dos països i parar els peus a l’extrema dreta, que, a nivell global, està guanyant terreny a la democràcia: els petits alumnes presidits per un pallasso inestable anomenat Donald Trump i que no se’n recorden del seu professor Adolf Hitler i les seves ensenyances sobre l’Humanisme i el respecte que mereix la persona humana. A pesar de tot, aquesta reunió de Barcelona va despertar consciències, moltes d’elles adormides, i el desplegament de la democràcia i els valors d’aquesta al servei de la humanitat van ser de les més importants, acompanyada també d’un necessari ordre global sense que Donald Trump faci com Gary Cooper a Solo ante el peligro, i van demanar que Ucraïna, Gaza i el Líban estiguin exemptes de criminals que en forma de defensors de la pàtria es dediquen a matar nenes a les seves escoles i reben a canvi medalles al valor tacades de sang infantil.
A la reunió també van assistir el president de Colòmbia Gustavo Petro, que va elogiar l’emigració a Espanya i la va situar com a punt de referència. Però més enllà de les reunions de la classe política per a fer un món millor, voldria destacar un fet cultural que té com a eix central a Gabriel García Márquez. De fet, el president de Colòmbia va assistir a un homenatge que se li va tributar a Gabo, juntament amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, amb un convidat de luxe, Joan Manuel Serrat, admirador incondicional de l’escriptor, a la biblioteca que porta el nom de l’autor colombià, cosa que reforça encara més la seva vinculació amb Barcelona. Petro va regalar a Collboni una còpia magnífica d’un retrat de García Márquez i l’alcalde va recordar els lligams de l’escriptor que, durant vuit anys, va viure a Barcelona.
Ens hem de remuntar al 1953 per a comprendre aquesta relació. Aquell any, García Márquez va anar a viure a Barranquilla i posteriorment a Cartagena de Indias quan va tancar la Universitat Nacional de Bogotà, on s’havia traslladat el 1947 per a estudiar Dret.
Va ser transcendental la seva estada a Barranquilla, on hi havia un català de Berga (Barcelona) que treballava a la llibreria Mundo, on es reunien un grup d’intel·lectuals d’aquesta ciutat per a discutir sobre temes culturals i literatura. Ramon Vinyes, que així es deia el català, era un exiliat del franquisme i tenia un peu a Barcelona i l’altre a Colòmbia.
Barranquilla, deien alguns colombians, era una ciutat lletja, però tenia ànima i García Márquez admetia que “a la gente de Barranquilla no nos toman de forma seria, ya que siempre estamos de fiesta”. Aquesta trobada amb el grup cultural de Barranquilla va ser molt important per a García Márquez i la seva carrera literària en un grup que més tard es coneixeria com “el grupo de Barranquilla”: Germán Vargas, José Félix Fuenmayor, Álvaro Cepeda, Bernardo Restrepo… va ser tanta la influència d’aquest grup a Barranquilla que, durant molt de temps, aquesta ciutat va ser una de les capitals culturals de tota Colòmbia.
Fins i tot va rebre l’homenatge i el reconeixement del govern colombià d’aquella època, i García Márquez en agraïment a Ramon Vinyes el va immortalitzar com un personatge de Cien años de soledad amb el nom de “el sabio catalán”. D’aquesta forma, un català de Berga va influir poderosament a través de la seva llibreria i el seu grup d’intel·lectuals en l’obra del colombià. Un fet molt important en la carrera de García Márquez, però molt poc estudiat i lamentablement poc conegut. La visita de Gustavo Petro a Barcelona el passat 17 d’abril, on va ser rebut per l’alcalde Jaume Collboni i junts van visitar la biblioteca que porta el seu nom al districte de Sant Martí, va ser un acte més dels lligams de Colòmbia amb Catalunya. Uns lligams que van tenir continuïtat en la figura de Carmen Balcells, que va fer possible la recuperació universal del colombià: és bo recordar que durant els vuit anys de la seva estada a Barcelona va rebre el suport i l’energia de l’editora barcelonina publicant algunes de les seves obres com Relato de un náufrago, La increíble y triste historia de la càndida Eréndira y su abuela desalmada, Ojos de perro azul i El otoño del patriarca. Ramon Vinyes i Carmen Balcells van ser els dos artífexs que van rellançar a García Márquez. Vull acabar recordant als lectors l’extraordinari final de Cien años de soledad: “la Ciudad de los espejos sería arrasada por el viento y desterrada de la memoria de los Hombres en el instante que Aureliano Buendía acabara de descifrar los pergaminos, y que todo lo escrito en ellos era irrepetible desde siempre y para siempre, porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segona oportunidad sobre la tierra”.
La concessió del Premi Nobel de Literatura el 1982 era el reconeixement mundial a una obra exercida amb dignitat, esforç i professionalitat.
