Els electors han tornat a dir la seua. Com era previsible, no hi ha canvis substancials en el mapa polític i en la governabilitat, més enllà d’un clar transvasament de vots de Ciutadans cap a Vox; d’una transacció menor de sufragis d’ERC cap a la CUP, que no s’havia presentat el 28-A; de la resistència de Junts Per Catalunya; d’una lleu recuperació del PP i del petit càstig de l’abstenció cap als dos partits, el PSOE i Podem, que havien tingut l’opció de fer abans el que han fet ara en unes hores: posar-se d’acord. Està clar que els dos líders, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, s’han donat per al·ludits.
Esperem que hagen prioritzat la ciutadania a la seua supervivència política, que és obvi que hauria estat en joc a mesura que s’hagués anat allargant la incertesa. Una incertesa que, matemàticament, es manté intacta, perquè als 155 diputats que sumen les dos formacions els calen diputats de massa partits i massa perfils diferents per a donar per feta la investidura, primer pas d’un nou executiu que, tot siga dit, podria generar bones expectatives al progressisme social i a les víctimes de la precarietat. Si el sistema ho permet, és clar, ara que torna a estar sobre la taula l’eufemisme de la desacceleració.
D’altra banda, les eleccions també han consolidat la força de l’independentisme, a la vegada que constatat que no s’entreveu tampoc a curt termini un gran potencial d’eixamplament de la base. A l’altre extrem de l’eix nacional, Vox ha begut del conflicte i ha arrasat tot just el partit nascut per a encendre i atiar el conflicte. El cas de Cs podria ser la definició perfecta de morir d’èxit.
El cas és que amb o sense Vox, la majoria de missatges emesos pel 10N són reafirmatius d’una realitat polièdrica que no es mou gaire i que els líders polítics espanyols i catalans han de començar a abordar amb realisme, empatia i l’objectiu sincer de resoldre el conflicte polític.
