Les eleccions del passat diumenge 10 de novembre del 2019 han estat innecessàries i inútils. Innecessàries perquè el problema que es volia resoldre, formar un govern estable, ja s’hauria pogut aconseguir a l’estiu si no fos perquè el president del govern d’Espanya, Pedro Sánchez, estigués entestat a governar en solitari malgrat la seua reduïda majoria parlamentaria. Una anotació marginal: en set comunitats autònomes el PSOE governa en coalició amb altres partits; en altres dos (Extremadura i Castella – la Manxa) governa en solitari en haver obtingut majoria absoluta.
Han estat inútils perquè han suposat molt esforç, temps i diners per a aconseguir uns resultats pitjors que els anteriors: pèrdua de tres escons per al PSOE, quasi desaparició d’un partit moderat (excepte en la seua visceralitat contra la identitat catalana) i el creixement espectacular del prefeixista VOX. Segona observació marginal: Pedro Sánchez no admet cap responsabilitat en aquesta convocatòria fallida, “la democràcia ens ha convocat a les urnes”, va dir per dos vegades la nit electoral, i ara propis i estranys volen atribuir a Ivan Redondo la responsabilitat de la convocatòria, com si aquest assessor fos el president del govern i no Pedro Sánchez.
L’origen d’aquesta situació l’hauríem de buscar fa vint anys. La Constitució del 78 dissenya un model molt obert d’organització territorial de l’Estat i deixa que el pas del temps i l’evolució política el vagi definint en el futur. Hi ha una primera fase expansiva, fins a l’any 2000, en què les comunitats autònomes es van consolidant i assolint més competències, però no sense tensions (la LOAPA en seria un exemple). Després hi ha una segona fase involutiva que s’inicia l’any 2000, en què es vol fer marxa enrere en el desplegament autonòmic i recentralitzar l’Estat. El gran impulsor d’aquest involució territorial és Aznar, que aprofita la majoria absoluta del seu segon mandat per posar-ho en marxa. El PHN seria un exemple paradigmàtic de com, des dels poders de l’Estat, es vol afavorir uns territoris concrets en perjudici d’uns altres. El canvi de les matrícules dels cotxes seria un altre bon exemple en lo simbòlic: ja no hi hauran matrícules territorials; només n’hi haurà una única d’estatal. Aquesta política regressiva, molt centrada contra les aspiracions de més reconeixement i autogovern per a Catalunya, és continuada pel PP i per Rajoy, i després també per Ciutadans, amb importants suports dins del PSOE com Guerra, Bono, Leguina i, actualment, Josep Borrell.
El 2010 un Tribunal Constitucional, violentat en la seua composició pel PP per donar-li un contingut profundament conservador, va dictar una sentència que entra en profunda contradicció amb la triple legitimitat del Parlament, de les Corts Espanyoles i del referèndum
En aquest context el Parlament de Catalunya inicia el 2004 l’elaboració del projecte d’un nou Estatut, que és aprovat el 2005. Al març del 2006 és aprovat pel Congrés dels Diputats i el juny del mateix any és refrendat pel poble de Catalunya.
Amb una maniobra sense precedents, Rajoy i el PP inicien a començaments del 2006 una recollida de signatures per tot Espanya contra l’Estatut, en realitat contra la construcció d’una identitat catalana més forta. El 2010 un Tribunal Constitucional, violentat en la seua composició pel PP per donar-li un contingut profundament conservador, va dictar una sentència que entra en profunda contradicció amb la triple legitimitat del Parlament, de les Corts Espanyoles i del referèndum, una sentència que retalla les aspiracions de més autogovern i frena qualsevol possibilitat de reconeixement, per part de l’Estat, de Catalunya com a nació.
Aquesta dura sentència contra les aspiracions polítiques de Catalunya i les reiterades negatives de l’Estat a millorar-ne el finançament han tingut una triple conseqüència: una mobilització persistent al llarg de deu anys, el viratge de Convergència cap a l’independentisme i un vot creixent cap a ERC. A partir d’aquesta realitat el creixent independentisme ha anant buscant vies alternatives per fer avançar el seu projecte, singularment la consulta del 9 de novembre de 2014 i el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.
Els poders de l’Estat, que en aquests darrers vint anys han intentat crear una unívoca i excloent concepció de nació espanyola (rebutjant, així, tota possibilitat que Espanya pogués esdevenir una “nació de nacions”), han reaccionat de forma virulenta a aquestes pretensions i han dictat, a partir d’una falsa i interessada reconstrucció de la realitat dels fets, una ignominiosa sentència que condemna dos líders civils i uns representants polítics legalment elegits pels ciutadans a duríssimes penes de presó. (Personalment penso que aquestes penes són d’impossible compliment: hi ha algú tan ingenu, malintencionat o estúpid que pense que Junqueras pot estar empresonat tretze anys per haver convocat un referèndum en el qual lliurement van participar 2,3 milions de catalans?). També perquè la nefasta manera en què els partits estatals han enfocat la qüestió catalana ha generat una profunda inestabilitat en la governabilitat d’Espanya, com ho mostra el fet que han hagut de convocar quatre eleccions en quatre anys, el resultat més destacat de les quals ha estat un gran creixement de l’extrema dreta, que situa Espanya entre els països d’Europa que haurien de fer-los vergonya de tindre partits que promouen l’odi i menyspreen la dignitat de les persones.
