Coincidint amb la Festa del Renaixement vaig pujar al castell de la Suda per tal d’observar un cop més Tortosa des de l’alçada. A prop de la torre de Túbal hi havia vora meu un grupet de francesos. Estaven entusiasmats amb la panoràmica. Parlaven entre ells, però vaig sentir paraules com “impressionant” i “charmant”. Uns pares anaven assenyalant i explicant a un nen diversos llocs i edificis.
La vista de Tortosa des d’aquella posició elevada és realment impactant. Cal reconèixer que sembla una ciutat de més dimensió i més potent d’allò que és en realitat, però poques poblacions de Catalunya i d’altres parts d’Espanya ofereixen una visió comparable d’un nucli urbà i entorn. Probablement no hem estat capaços de promoure-ho prou.
En el periple vaig passar també detingudament pel passeig de les Tres Cultures, a peu de muralles. També és magnífic, per a treure’s el barret. Aquí, només em vaig creuar en quatre o cinc visitants.
I vaig recórrer el nou tram del passeig de les muralles. Una actuació per la qual cal aplaudir el govern municipal. És una obra difícil en si mateixa i és cert -com va criticar un regidor de l’oposició- que hi ha molt de ciment en murs, però, sense ser tècnic, tinc la impressió que per actuar allí feia falta una consolidació sòlida de terra i parets, perquè la constitució geològica no és de roca ferma sinó d’aquesta terra pedregosa que en diem taperot, molt poc consistent. Aquesta obra és un pas potent en la millora del barri antic i en la valorització de les muralles. No és just oblidar el que és positiu. És una bona actuació. Entre tot, en les darreres dècades s`ha anat millorant bastant tota la zona. En pocs dies ja en servei la plaça de davant la catedral.
Però vaig continuar recorrent l’entorn del castell, i aleshores l’ànima cau als peus. Una gran part és un cúmul de runes, un niu de degradació amb la majoria de cases deshabitades. La situació afecta tota la zona antiga, però culmina al barri del
Castell.
No era el primer ni el desè cop que recorria els carrers del barri del Castell (algun carrer ara està tancat), però en aquesta ocasió l’observació va ser més acurada. La conclusió, que potser semblarà excessivament radical, és que allò és irrecuperable, per la qual cosa no hi ha més solució que quasi tot vagi a terra. Que quedi com un parc. És una part de l’antiga trama urbana, però tampoc hi ha edificis emblemàtics ni atractius. Per això em veig amb cor de suggerir a l’alcaldessa, a la vegada amb rotunditat i amb afecte: “Senyora Roigé, agafi la piqueta!”. O millor: “Entri amb el bulldozer sense miraments!”. Indemnitzant el que correspongui als propietaris afectats, que tampoc pot ser molt.
Tinc el convenciment que bona part dels ciutadans de Tortosa, i del mateix ajuntament, pensen el mateix que jo, encara que potser no s’atreveixin a expressar públicament que s’ha d’enderrocar quasi tot un barri, que, tot sigui dit, tampoc és gaire gran.
Reitero que és irrecuperable. En primer lloc pels edificis extremadament degradats i abandonats. Però, a més, en el supòsit que algunes cases es rehabilitessin, qui hi anirà a viure? Tothom sap que es quedaran buides. Com a màxim, que unes poques es transformin en pisos turístics, de visitants que només hi són uns dies.
Els responsables de Patrimoni han d’acceptar la realitat i facilitar-ho, perquè més que ningú saben que per a potenciar el barri antic, salvant la majoria del conjunt, cal liquidar un cert percentatge, el menys rellevant i més degradat.
Qui va ser alcalde de Girona i artífex principal de la transformació del nucli antic d’aquella ciutat convertint-lo en una àrea atractiva per a viure i per a visitar, Joaquim Nadal, ho ha expressat en diverses ocasions, també en una conferència a Tortosa: per a aconseguir la veritable reforma d’aquests barris, quasi sempre cal eliminar una part dels edificis.
Acabo amb una vivència personal amb l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, sens dubte el gran reformador de la capital catalana, amb qui vaig tenir força relació. Em va comentar un dia que venia de visitar el lloc on anaven a enderrocar unes cases, per reforma urbanística a una zona antiga. Va dir que li dolia molt, i en aquest cas de forma més especial perquè un dels edificis era precisament on havia viscut i treballat el seu avi, el poeta Joan Maragall. Però va afegir que calia fer el que convenia a la ciutat.
