Sant Jordi a Tortosa

Doncs, mira, potser sí. Pot ser que sí. És possible, probable i previsible que sí. És gairebé segur que sí. Segur que sí. Sí. Alguns amics em diuen: “Xeic, deixa la solitud muntanyosa d’Horta i baixa al cacau urbà que xalarem”.

Sempre que en alguna ciutat (Tortosa, sense anar més lluny, París o Florència) hi ha un riu que la travessa m’hi trobo a gust. Sovint m’hi aboco per veure com passa, flueix o s’estarrufa. Per tenir-lo tan a prop, sovint m’hi aboco, i flueixo i m’estarrufo amb ell.

Em passa com amb els llibres, allà on n’hi ha (sigui en bliblioteques publiques -com la de Marcel·lí Domingo-, en llibreries -com les de Viladrich- o en cases particulars) també m’hi aboco, deixo fluir i igualment m’estarrufo. I, si puc, en compro o demano que me’ls deixin, sempre a retornar.

Tot això per dir que la Festa de Sant Jordi -amb les roses i els somriures enamorats d’amants, famílies i amics- és un espectacle d’humanitat essencial enmig del renaixement de la vida.

Al llarg dels anys, he tractat de viure aquesta Festa. Ho vaig aprendre de casa i, uns anys més tard, em vaig llançar a la voràgine urbana de Barcelona per tastar, per exemple, el Sant Jordi de 1976, quan sortia el primer exemplar de l’Avui, on vaig començar a exercir el periodisme diari, i aquell mateix dia, a la tarda, em vaig plantar a Ascó, amb els amics Carranza, Redorat i Biarnés, per presentar a l’Església un petit text meu, de 25 o 30 pàgines, sobre els primers temps de la lluita antinuclear.

Encara em sembla veure la gravetat i silenci dels rostres d’aquella gent, amb les dones endolades de dalt a baix, com si la Batalla de l’Ebre fos encara present i potser intuint que una segona batalla -la nuclear- es preparava. Així va ser. Ho vaig deixar escrit en diversos papers perquè la memòria no es perdi, però els que no l’hem perdut tenim la impressió que la maquinària del poder ho ha triturat tot.

I, a pesar de tot, tornem a sortir al carrer per Sant Jordi, com ara passarà a Tortosa i a tot arreu. Tinc ganes de tornar a experimentar, amb els paisans del Sud, aquesta batalla per la memòria, el record del que fórem, que és la presència del que volem continuar essent.

Vinc carregat -petit carregament- d’un altre plec de pàgines que fan memòria, passada i present- de la terra i la gent de la plana de Lleida i del Pirineu, tots aquells que, com els de la Ribera d’Ebre, mantenen la dignitat i el coratge, malgrat que la maquinària de covardia, extorsió i enganys els ha passat per sobre.

És la meva petita fidelitat a tots ells, perquè els he mirat i vist, escoltat i sentit, i els seus laments, lluites i esperances ja són definitivament els meus. Són el crit humà d’una terra que es dessagna, d’una terra que, els qui ni l’han vist ni sentit, diuen que és “pobra”, quan ha estat empobrida -per ignorància, interessos o mala fe- per tants que s’han apropiat de Catalunya com a botí de la guerra moderna, destructora del més sagrat de la persona i de la vida general.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

8 + 1 =

Últimes notícies