Patir un dèficit fiscal crònic és una malaltia que requereix una teràpia innovadora, arriscada i agressiva (no confondre amb violenta). Catalunya és la segona comunitat autònoma que més aporta a la vidriola comuna de l’Estat espanyol. Madrid DF menja a part (i déu-n’hi-do com engoleix!). Al contrari, a l’hora de rebre recursos Catalunya ocupa la desena posició. Cal ser solidaris però no idiotes (paraula que fa trempar al sarcàstic escriptor Quim Monzó).
Aquesta constant, que es repeteix des de molt abans que la penicil·lina fes “miracles”, fa que malaltia econòmica que pateix Catalunya sigui crònica. Xifres, contrastades i rigoroses, de la Generalitat de Catalunya apunten un dèficit fiscal del 2021 en uns 22.000 milions d’euros (gairebé un 10 % del PIB). Per a expressar-ho amb una mica més de detall: els ingressos aportats per Catalunya a l’Estat espanyol durant el 2021 van ser 75.436 euros. Les despeses rebudes aquell mateix any van ser 53.454 euros. El saldo negatiu és de 21.982 per ser més precisos. En els últims tres anys 8.133 euros són els calés que cada català paga a l’Estat i no tornen (uns 2.700 euros anuals per càpita, en una família de quatre significarien 10.000 euros per any).
“En els últims tres anys,
8.133 euros són els calés que cada català paga a l’Estat i no tornen”
No cal ni dir que aquest dèficit que s’arrastra repercuteix de forma directa en la qualitat de tots els serveis públics (sanitat, educació, cultura, investigació, ajudes socials…) i en el desenvolupament/creixement econòmic de Catalunya. Aquest factor negatiu perjudica a tots, tots vol dir tots, els catalans; siguin blaus, rojos, verds o grocs. Qualsevol ciutadà de Catalunya que jugui a l’hipotètic color del parxís que jugui està sent maltractat econòmicament per l’Estat espanyol. Els analistes econòmics manifesten rotundament que amb l’aplicació de la llei orgànica, el sistema de finançament està caducat i no es revisa des de l’any 2014 (fa deu anys!).
Si es parla d’infraestructures, Foment del Treball xifra en 39.369 euros (la Cambra de Barcelona apuja la xifra en uns 5.000 euros més) el dèficit, també crònic, en infraestructures a Catalunya els últims 14 anys. Per posar només un exemple, l’any 2021 Adif (Administrador d’Infraestructures Ferroviàries) va executar només un 24 % del que s’havia pressupostat (les Rodalies catalanes estan a l’UVI i en procés imminent de tenir respiració assistida).
En les propostes de Catalunya cap a l’Estat espanyol per tal de millorar el dèficit fiscal, s’han sentit ja algunes veus solvents que han plantejat la possibilitat de crear una hisenda pròpia que recaptaria la totalitat dels impostos a Catalunya, abonant a l’Estat espanyol el cost d’alguns serveis així com una quota de solidaritat que contribuiria a l’anivellament entre les diferents comunitats autònomes. Serà com deia La Trinca somiar tortillas?
El 25 de juliol del 2012, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 10/2012 de publicació de les balances fiscals. Aquesta Llei estableix que el Departament d’Economia i Coneixement ha de calcular anualment la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central. Però l’opacitat en aquest tema dels dos partits majoritaris que s’alternen en el govern central a Madrid DF fa que les més que justes reclamacions d’un finançament singular per a Catalunya puguin demostrar amb rotunditat que la nació catalana està maltractada econòmicament.
Salut ebrencs! I aviam si després d’aquest Sant Jordi arriba una pandèmia de lectura. A aquest món li fa molta falta.
