Quan vaig conèixer a Roberto Escoda em vaig adonar ràpidament que es tractava d’un artista amb un compromís ferri. Podria dir que talment se’m representava com un home cabal i de principis artístics formals i invariables.
En aquestes línies em referiré més als seus darrers anys, sense perdre l’oportunitat de traçar breument la seva prolongada trajectòria que va iniciar formant-se a Tortosa. El pintor, dibuixant i gravador va presentar la seva obra al Cercle Artístic de la seva ciutat l’any 1950, fou membre del grup Delta 51 i l’any 1953 va obtenir el primer premi al Saló d’Artistes Novells. L’any 1969 va formar part del grup Cabra-Freixet. Va ser professor de dibuix a l’Escola de Mestratge Industrial (Actualment IES de l’Ebre), professor i director de l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona a Tortosa i catedràtic de dibuix de l’Institut Joaquim Bau de Tortosa (Actualment IES Dertosa).
Dominava el treball de diferents tècniques: olis, ceres, dibuix a tinta i també a llapis i gravats a punta seca i aiguafort per a plasmar els paisatges del delta de l’Ebre, dels arrossars, del riu i les oliveres del Baix Ebre, Montsià i Mallorca. Fou la natura, les oliveres, que el van captivar des de ben jove i no va deixar mai de representar, participant en nombroses exposicions col·lectives de dibuix, gravat i pintura.
Ja el 1992 va seguir ampliant la seva formació a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, la coneguda actualment com la Facultat de Belles Arts, rebent el màxim títol acadèmic, el de doctor, amb la seva tesi doctoral sobre l’escultor ampostí, de mare tortosina, Inocenci Soriano-Montagut, amb el títol Soriano-Montagut: recopilació, investigació i anàlisi del fet escultòric en el context geogràfic i social. Per tant, Roberto Escoda també era investigador.
Com a impecable acadèmic, sempre estava interessat amb la universitat, el saber i el coneixement que s’hi generava i puc asseverar que estava especialment interessat pel Campus Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili, romanent disposat a col·laborar en propostes culturals i artístiques que se li fessin.
En una reunió al Campus Terres de l’Ebre, va venir acompanyat de l’artista i professora d’esmalt, Pilar Iniesta, la seva esposa, amb qui també havien compartit profuses exposicions individuals i col·lectives. Era una parella implicada i respectuosa que mostrava un interès innat pels projectes que s’anaven desenvolupant.
L’any 2006, Roberto Escoda va ser convidat a participar en l’exposició de 25 artistes ebrencs “Primer any d’universitat pública a les Terres de l’Ebre”, on la Universitat Rovira i Virgili commemorava el primer any de la implantació de la universitat pública a les Terres de l’Ebre, amb una exposició d’obres d’artistes ebrencs al Centre de Comerç de Tortosa.
El 2008 la Universitat Rovira i Virgili exposa el seu Fons d’Art amb 103 obres d’artistes al Tinglado número 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona. Aquesta mateixa exposició amb 103 obres del Fons d’Art de la URV fou exposada a la Sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa.
A la tardor de l’any 2016, per celebrar el 10è aniversari de la creació del campus, se li va encarregar una litografia, on l’artista va aportar un breu text: “OLIVERA. L’olivera és escultura vivent”. L’obra obeeix al sentit poètic i musical, al mirar reposat i respectuós amb la quotidianitat. El traç precís escriu petjades i rastres a l’arbre dibuixat. Temps d’olivera, temps de creació.
El 2017 Roberto Escoda va presentar l’exposició “El present del pintor” al Museu d’Art Modern de la Diputació, on aportava una quarantena d’obres entre dibuixos, olis i grafits de les oliveres mil·lenàries. L’any següent, va tenir la mateixa oportunitat a la seva ciutat presentant l’exposició “El present del pintor” a la Sala Antoni Garcia. L’exposició, produïda anteriorment a Tarragona, va ser adaptada al Museu de Tortosa incloent la darrera producció de dibuixos i la presentació de l’audiovisual sobre l’artista. L’obra sobre paper de la temàtica de les enrevessades oliveres representava el territori, el paisatge i l’entorn proper on s’amagaven rostres en miniatura mig encoberts entre els troncs i les línies virtuosament dibuixades. En paraules de Roberto: “Són ratlletes fines que formen caretes situades en els espais vuits”.
En els darrers temps, jo mateixa molt sovint li preguntava a la seva filla:
– Pilar, com està el pare?
– Molt bé, segueix dibuixant.
I així durant anys i molts dies, sempre amb respostes positives semblants. Fins que un dia, fa uns mesos, com era habitual, li vaig preguntar:
– Pilar, com està el pare?
– Ja no dibuixa.
Fou el dia que vam entendre que ja començava a fer descansar la vista, el pols, els dits que aguantaven els llapis i les mans que tanta activitat havien produït.
A l’Aula 227 del Campus Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili sempre et tindrem present amb la teva obra.
Descansa en pau, Roberto Escoda Valldepérez.
