Vivim alienats. Les humanitats i la filosofia van caient d’instituts i universitats. Oblidada l’ètica, on ens portarà l’anomenada intel·ligència artificial? Mentre arreu s’imposa la superficialitat, la profunditat és cada vegada més escassa. Sense pensament crític, no som més que ovelles a la deriva seguint el ramat. Mules amb els ulls tapats voltant per la sínia, esgotats de caminar tot el dia pensant que anem a algun lloc sense moure’ns de la rodona. Zombis anant pel carrer amb el mòbil a la mà, ionquis de la dopamina a mercè dels camells tecnològics de Silicon Valley. 2.400 anys més tard, la caverna de Plató, encara. Per tapar el nostre buit interior, naveguem amb pilot automàtic de botiga en botiga del centre comercial, només amb pausa per a fer un cafè darrere un altre —alcohol, ansiolítics i drogues en general, a banda. Com que no ens estimem els cossos, hi anem posant plàstic.
El materialisme, el consumisme i el capitalisme s’han anat apoderant de les nostres vides fent-nos cada vegada més individualistes. Ja no queden remendadores i la xarxa comunitària es va trencant a poc a poc. El nou metaunivers digital va substituint el nostre món autèntic, l’únic al qual realment pertanyem: el de la mare natura. Sabem el nom de totes les xarxes socials però no distingim un faig d’un roure ni una rama d’un cimal. Mentre consumim menjar precuinat carregat d’antibiòtics, sucres i conservants, tenim absolutament desemparada a la pagesia i a la ramaderia, deixada a la mà de lladres miserables i grans especuladors. Els màrgens cauen. Les muntanyes, els boscos i els camps de conreu ja no són més que terreny abonat als incendis i a les inundacions. Vivíem al paradís, al temps de la Mediterrània, i ara, sense tardors ni primaveres, passem en quatre dies de l’infern del foc a l’ofec de l’aigua. Ens omplim la boca de resiliència climàtica i, al mateix temps, volem ampliar els aeroports. Però, com diu la saviesa ancestral, la terra sempre et torna el que li dones, no la pots enganyar mai.
A tocar del precipici, la crisi —de valors, climàtica, sistèmica— ja és definitiva? Hem perdut? Caurem a l’abisme? O encara no és massa tard? Arribarà un punt d’inflexió i tornarem mirar a allò realment important? Recuperem la connexió plena cap a allò autèntic nostre? La presència, la consciència, l’essència?
