Comencem

Arriba el setembre i amb ell l’hora de què les escoles tornin a obrir les portes, que els docents, igual que l’alumnat, tornin amb les piles carregades al màxim. Els inicis de curs sempre són prometedors, plens d’objectius, de motivació i de ganes, les quals, almenys a mi, em comencen a venir uns dies abans que acabin les vacances.

Aquest curs, com ja fa uns anys, tenim pocs dies per preparar nou mesos de treball continu, concretament cinc dies. A mi, personalment, se’m queden curts, ja que veig impossible tenir horaris, classes, materials o programacions enllestides, però bé, ho fem el millor que podem i crec que ens podem sentir ben orgullosos.

Entenc que aquesta anticipació del curs és fruit de les ganes que hi ha des de dalt a millorar els resultats i, és clar, hauran pensat que com més dies de classe per a l’alumnat millor seran els resultats, però em sembla a mi que no els acaba de donar fruit.

Situats ja al nou curs i després d’un bon nombre de presentacions a nous companys i companyes —que prou van patir amb els errors a les adjudicacions per part del Departament—, donem tret de sortida al curs. Ens trobem amb la novetat que hi ha més personal per atendre a la nombrosa diversitat amb la qual comptem a les aules i que tanta publicitat han fet, fins aquí, fantàstic.

Comencem els primers claustres, reunions, preses de contacte i ens trobem amb equips directius al límit de feina, amb infinita burocràcia, unes persones que fan una feina encomiable, amb un esforç i extra de treball digne d’admirar. Com se’ls agraeix la feina? Doncs amb la fórmula màgica, més feina, més burocràcia i més responsabilitats. No estem parlant de tres persones qualssevol del claustre, parlem de les encarregades de dirigir un equip de professionals, centenars de nenes i nens i nombroses famílies indirectament.

Ara sí, continuem amb la feina, però ens aturem ràpidament, ens mirem i veiem que aquest curs continuarem sent mestres, psicòlegs, nutricionistes, pares i mares (inclús sense ser-ho). Bé, continuem, tirem-ho endavant, són els primers dies… i així fins a final de curs.

Pot ser que no m’hagi explicat bé, que els exemples reals que he viscut no s’acabin d’entendre, però espero que quedi ben clar que la muntanya de treball ens creix minut a minut. No només la muntanya, sinó els incomptables objectius i responsabilitats que se’ns demanen, molts sense correspondre a la professió de mestre com a tal, però que ja estan normalitzats.

El col·lectiu ho tirem endavant amb les millors intencions, ganes i motivació, però el dia a dia i la falta de solucions als problemes reals fan que aquesta professió sigui cada cop més difícil. La valentia, l’estima i vocació per la professió és inigualable, però fins quan ens durarà?