Els bombardejos durant la Guerra Civil a Tortosa sovint han passat desapercebuts perquè el nombre de víctimes mortals no va superar, ni de bon tros, el d’altres poblacions capitals, ni el de Granollers, que només amb un dia va superar els dos centenars de víctimes.
En el cas de Tortosa, la documentació sosté que entre el febrer de 1937 i el desembre de 1938, la ciutat va rebre una vuitantena d’atacs aeris, amb gairebé un centenar de víctimes totals. De fet, el primer dels atacs aeris queda molt ben registrat per Josep Subirats Piñana al diari El Pueblo, en data 25 de febrer de 1937. “La criminal aviació al servei del feixisme i comanada, al parèixer, per l’espanyol Franco, ens va bombardejar la nostra ciutat. Ciutat oberta, sense cap objectiu militar, amb l’únic i inconfusible motiu de causar-nos víctimes, destruir i sembrar malestar i pànic entre el nostre veïnat”, assenyala en el primer paràgraf. I aquí és on se demostra que, per primer cop a Espanya, l’objectiu militar també implicava atacar la població civil, per a intentar minvar les forces de l’adversari. La guerra es trasllada més enllà dels fronts de soldats; la població forma part activa de les estratègies.
Quan van començar els bombardejos, normalment, se feien amb nocturnitat, mentre la gent dormia. Així ho relata Joan Monclús: “Aquells assassins, bandolers, actuen de nit, per sumar més víctimes, puix mentre el treballador reposa de la seua fatiga, l’infant dorm als anys de la seua innocència, al costat de la mare, el vellet està al repòs i espera d’una mort tranquil·la i sosegada. No és fàcil escapar-se, i és més grossa l’agrapada”. La crònica de Monclús apareix a la publicació periòdica Lluita, el març de 1937.
A través d’estos reculls de premsa, se pot traçar una cronologia, més o menys fidedigna, del que van ser els atacs aeris a la ciutat. El procediment sempre era el mateix: se sentia una alarma, se tallava l’electricitat, començaven a sentir-se els avions i anaven dixant les detonacions.
El metge Primitiu Sabaté
En moltes d’estes cròniques apareix el nom de Primitiu Sabaté, un metge i cirurgià nascut a Tortosa el 1888 i que, juntament amb el seu germà Secundino, va fundar la Clínica Sabaté. Tal centre va suposar vital per a salvar ferits durant la Guerra Civil, i sobretot quan hi havia algun atac aeri. “Tot seguit es varen oir unes detonacions, efecte de les bombes llançades per l’aviació feixista. Immediatament, acudiren les ambulàncies de la Creu Roja i el camarada Sabaté. Els ciutadans, que també varen acudir ràpidament, procediren a l’extracció de probables víctimes, desenrunant tot allò que sepultava”, constata una publicació de Lluita, del març del 1937. El metge va ser afusellat pel franquisme l’any 1939, amb només 51 anys.
Els relats se repetixen durant mesos en portades i articles que sempre quedaran com a testimoni de l’horror de la guerra. És coneguda la crònica titulada “Ales negres sobre Tortosa”, que la publicació El Poble va fer el juliol de 1937, del quart capítol més significatiu dels bombardejos.
Les històries a la premsa no es queden només en fronteres locals, també s’explicava, des d’una altra perspectiva, a través de mitjans internacionals, com és el cas de Il Legionario, que enviava a periodistes italians a la guerra per a seguir les accions dels soldats del seu país. Una de les seues publicacions és de Raffaelo Patuelli, que relata un dels episodis més tràgics, el del 15 d’abril de 1938.
És en esta data que es produïx un bombardeig sense precedents, amb més d’una vintena d’atacs que van dixar caure sobre la ciutat de Tortosa més de 20 tones d’explosius, dixant arrasats barris sencers. La publicació italiana recull alguna d’estes imàtgens de la ciutat devastada. També s’explica a través de la crònica del periodista britànic Ernest Hemingway, que va publicar a The New York Times sota el títol “Bombing of Tortosa”. L’extret diu així: “Damunt dels nostres caps, al cel alt i sense núvols, flota rere flota de bombarders volava amb estrèpit sobre Tortosa. Quan van dixar caure el sobtat fragor de les seues càrregues, la petita ciutat, a la vora de l’Ebre, va desaparéixer en un creixent núvol de pols groga. La pols no va arribar a posar-se, ja que van acudir més bombarders i, finalment, va surar com una boira groguenca sobre tota la vall de l’Ebre”.
Els refugis i l’evacuació de Tortosa
La capacitat de mobilització i dispersió de la ciutadania tortosina, juntament amb els refugis, expliquen, en part, que el nombre de víctimes no fos més gran.
En el cas dels refugis, per exemple, estos no van ser construïts des de primera hora, però a poc a poc van anar sent imprescindibles per a la població. De fet, diversos articles de premsa remarquen la necessitat de construir més refugis que fossen segurs per a la ciutadania. El més gran, el refugi número 4, actualment obert a la visita turística, al carrer Ernest Hemingway, podia acollir unes 500 persones. Durant els bombardejos, va haver-hi una vintena de refugis a la ciutat. Alguns queden constatats en este fragment de premsa: “Avui ja ens trobem amb refugis seguríssims a l’ex Calvari, antic carrer de Sant Francesc, part darrera del Cinema Benet, Palau, Plaça del Retiro, els de l’estació del Nord, Parc, Costa del Castell i Rastre”.
El 12 d’abril de 1938, se va evacuar totalment la població perquè la ciutat se va convertir en front de guerra. Milers de ciutadans van haver de marxar a casetes de muntanya disseminades a les serres del Boix, a les partides de Camarles o l’Ampolla, entre d’altres de la comarca. Una exposició comissionada per Toni Royo, “Sota un núvol de pols groga. Tortosa bombardejada 1937–1939” al Museu de Tortosa, l’any 2013, recollia alguns d’estos testimonis.
“No ho podré oblidar mai, al costat de casa hi havia una bomba sense explotar”
Ana Amaré Espinós és una tortosina nascuda el 21 d’octubre de 1932 al barri del Rastre, on hi ha viscut tota la vida. De petita, quan només tenia quatre anys, va haver de viure l’horror de la Guerra Civil. En una entrevista feta per la periodista Marina Pallás Caturla, el 6 d’agost del 2025, l’Ana va explicar alguna de les seues vivències.
Ella era la petita de sis germans i vivien amb la seua mare al barri, el seu pare havia mort quan tenia dos anys i mig. Ana recorda com sa mare havia de sobreviure com podia, anant a diferents cases a treballar.
Ella diu que no podrà oblidar mai el que va ser la guerra i els bombardejos de Tortosa. El procediment sempre era el mateix: primer passava una avioneta —que anomenaven la pava— que avisava que darrere venien els bombarders. Llavors, els seus germans anaven al refugi del Rastre i, més tard, quan la mare havia pogut salvar el menjar, també anaven les dos a amagar-se.
Un dia, però, l’Ana i sa mare no van poder sortir de casa, les avionetes ja bombardejaven la ciutat. En sortir, van veure els estralls que havien provocat al barri. L’Ana va veure com el seu veí estava mort, tirat a terra. “Això no se m’oblidarà mai. A dos metros d’ell, i a tres de casa nostra, allí al mig del carrer, hi havia una bomba i no va explotar. Allò mos va salvar”, relata l’Ana.
El passat 17 d’abril, a Tortosa, se va celebrar un acte de memòria democràtica que també va incloure un homenatge a Ana Amaré Espinós. Durant la commemoració, l’homenatjada va explicar que conserva en una llibreta els records de tot allò que va viure, així com les seues vivències actuals, com a exercici de memòria personal i transmissió intergeneracional.
L’acte va posar en relleu la importància de preservar els testimonis directes dels fets històrics com a eina per a la reflexió col·lectiva. En este sentit, se va destacar la necessitat de fomentar la consciència i l’educació democràtica entre les generacions més jóvens, amb l’objectiu que coneguen i entenguen els episodis del passat. L’Ana té una família que sempre l’ha volgut escoltar. De fet, la seua neta està fent un treball que necessita el record de la iaia. Este tipus de relats personals se consideren fonamentals per a mantindre viva la memòria històrica, ja que complementen les fonts documentals i permeten apropar els esdeveniments del passat a través de les experiències de les persones que els van viure.
