Ja fa massa temps que tinc el convenciment que el món està tan polaritzat en qualsevol aspecte que ens envolta i ens condiciona la vida d’alguna manera, que un ho té molt difícil, per no dir impossible, mantenir-se en un punt intermedi. Tot s’ha tornat de color blanc o de color negre, sense matisos. Sense cap gris, ni verd, ni groc, ni taronja, ni roig que genere un altre punt de vista diferent al dels dos extrems. És allò de “o estàs amb mi o estàs contra mi”.
Doncs mira, no! Ja n’hi ha prou d’acusar de racista una persona que està en contra del que certes religions prediquen. És curiós que els que acusen de racistes als que no estan d’acord amb l’islam són els mateixos que per les xarxes socials feliciten els musulmans al crit de Ramadan Mubarak! i en canvi s’omplen la boca de laïcisme promovent l’abolició de la Setmana Santa catòlica o exigint que a les escoles els xiquets i les xiquetes ja no diguen Nadal sinó Festa de l’Hivern. A mi que m’ho expliquen.
Ja n’hi ha prou d’acusar una persona d’esquerres d’hipòcrita perquè guanye diners, se’n vagi de vacances o es compre un xalet amb piscina. A vore si ara resulta que tots els d’esquerres hauran de ser pobres. És que és de traca! Es poden defensar els drets de les minories, els drets dels treballadors o els serveis públics de qualitat i a la vegada guanyar-se molt bé la vida. I tant que sí! I encara més! (malgrat que a alguns extremistes tant d’un costat com de l’altre els explote el cervell) fins i tot es pot defensar el dret a l’avortament i el dret de dues dones o dos hòmens a estimar-se i casar-se i a la vegada ser creient i anar a missa tots els diumenges. Per què no?
Pot no agradar-te vore una dona que es cobreix els cabells amb un mocador i poder dir-ho i a la vegada estar en contra de la criminalització d’alguns col·lectius d’immigrants?
Pot no agradar-te en què està derivant part del col·lectiu LGTBIQ+ (que no ens representen a totes i tots) i poder dir-ho i a la vegada ser un ferm defensor de la necessitat d’este moviment i dels drets de les persones LGTBIQ+ perquè precisament ets un home que està casat amb el seu marit?
Pot no agradar-te que hi hagi gent que ocupe una vivenda (perquè si m’ho fessen a mi, doncs mira, no m’agradaria gens) i poder dir-ho i a la vegada estar en contra de l’especulació, a favor de la regulació dels preus del lloguer i creure fermament que el dret a l’habitatge hauria de ser sagrat?
Es pot pensar que els que avui flirtegen amb el feixisme són uns pertorbats, igual que els que defensen el sense sentit de les teràpies de conversió, que podríem definir com a pertorbats al quadrat, i a la vegada tenir clar que és ridícul voler canviar la llengua i dir “totis” perquè ara “tots i totes” resulta ofenedor?
L’auge de l’extrema dreta ha fet que l’esquerra es polaritze encara més i els discursos estan més radicalitzats que mai. Els partits tradicionals de centreesquerra i de centredreta no estan afrontant qüestions que preocupen de valent a la ciutadania i en canvi, els partits a l’extrem, tant uns com els altres, tant m’hi fa, aprofiten este abandó d’una bona part de la ciutadania per posar sobre la taula aquests temes que tant incomoden els partits tradicionals.
Ai, estimats lectors! Estar al mig, entre dues aigües, tenir un peu a cap banda, estar entre l’espasa i la paret, caminar per la corda fluixa, fer equilibris, mantenir una posició equidistant, o com vulgueu dir-li a resistir-se al tot és blanc o tot és negre, a no acceptar que molts partits, col·lectius i associacions no accepten dissidències en el seu ideari, segurament és la posició més difícil que un pot tenir avui en dia. I segurament tampoc serà la correcta. O potser sí que ho és. Depèn de com se mire, com tot en esta vida. Obrim la mirada, doncs!
