La segona edició del festival Posa-hi Tu l’Accent ha convertit la terra de l’Ebre en l’eix de difusió de la diversitat dialectal. Durant tres dies, del 23 al 25 d’octubre, Tortosa s’ha convertit en la capital de la diversitat dialectal de la llengua catalana. Després de l’experiència inaugural de l’Espluga de Francolí, ha sigut molt més que una trobada de lingüistes, escriptors, artistes i professionals de la comunicació, ha esdevingut una reivindicació de la nostra manera de parlar, de la riquesa extraordinària d’una llengua que s’estén de les Corberes al Segura i del Cinca a la Barceloneta sarda. Una llengua compartida que no necessita uniformitat per demostrar la seua unitat.
Un dels grans encerts del festival, impulsat per l’associació Posa-hi Tu l’Accent, amb Òscar Palau al capdavant i la col·laboració del col·lectiu Dillums d’Arts al Forn i l’Ajuntament de Tortosa, ha sigut la voluntat de propiciar un debat serè, rigorós i constructiu sobre l’ús dels dialectes. Massa sovint les discussions lingüístiques deriven cap a posicionaments excloents, quan allò que ens hauria d’unir és una evidència incontestable: tots els dialectes tenen la mateixa dignitat, la mateixa legitimitat i la mateixa capacitat expressiva. No hi ha accents de primera i de segona categoria, ni parlars més correctes que uns altres pel simple fet de pertànyer a un territori determinat.
Ha sigut especialment enriquidor escoltar veus procedents dels diversos racons del nostre domini lingüístic i reivindicar que tots hi han de tindre cabuda: algueresos, alacantins, valencians apitxats, ebrencs, mallorquins, menorquins, pitiüsos, parlants del xipella, rossellonesos, lleidatans, manresans, gironins o garrotxins. Cadascun aporta una musicalitat, un lèxic i unes particularitats que engrandeixen el patrimoni comú. El català no és més català quan s’expressa amb accent barceloní, ni el tortosí ha de renunciar a les seues formes genuïnes per resultar acceptable en un context formal.
Els debats sobre el teatre, la televisió, la ficció audiovisual i els mitjans de comunicació han posat damunt la taula qüestions fonamentals. Per què determinats accents tenen una presència hegemònica a les produccions televisives? Per què alguns personatges de ficció semblen condemnats a parlar un català territorialment neutre, mentre que els accents perifèrics sovint queden reservats a papers secundaris o humorístics? Cal defensar un estàndard sòlid, imprescindible per a la cohesió lingüística, però també uns criteris
d’ús flexibles, respectuosos amb la diversitat i allunyats de qualsevol dogmatisme. La premsa escrita, tant la nacional com la comarcal, hauria de poder incorporar amb naturalitat les formes normatives pròpies de cada territori. La unitat lingüística no exigeix uniformitat expressiva.
Una menció especial mereix la taula redona dedicada al català a la Franja de Ponent, amb representants de l’Institut d’Estudis Ribagorçans, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i l’Associació Cultural del Matarranya. La situació que viu la nostra llengua en aquest territori és una autèntica tragèdia cultural. La manca d’una protecció institucional efectiva, les dificultats per garantir-ne l’ensenyament i els reiterats qüestionaments polítics de la seua identitat constitueixen una amenaça per a la continuïtat d’un patrimoni lingüístic secular. No podem contemplar amb indiferència com es debilita la transmissió generacional del català en unes comarques que l’han mantingut viu durant segles. Defensar el català de la Franja és defensar el català de tots.
Els impulsors del festival també han sabut mirar cap al futur. El concurs de cantautors Posa-li Música a l’Accent ha reivindicat la cançó com un vehicle privilegiat per expressar la diversitat dialectal. La música popular ha estat històricament una magnífica transmissora dels parlars locals, i cal continuar estimulant els creadors perquè canten sense complexos amb les paraules i els accents que els són propis. Igualment, la participació de creadors de continguts digitals, amb Cabrafotuda com una de les figures destacades, evidencia que les xarxes socials poden esdevindre un espai extraordinari de normalització lingüística. Els joves necessiten referents que parlen com ells, sense renúncies.
També cal celebrar l’homenatge als lingüistes Joan Veny, un dels grans homenots de la parla catalana, i els tortosins Joan Beltran i Albert Aragonés, que ens han deixat els darrers anys, estudiosos que han contribuït decisivament al coneixement i la dignificació de la nostra llengua. La seua tasca ens recorda que darrere de cada paraula hi ha una història, una comunitat i una manera particular d’entendre el món.
El festival Posa-hi Tu l’Accent ha deixat un missatge que convindria no oblidar: cap accent no ens separa, tots ens enriqueixen. En uns temps difícils per a l’ús social del català, reivindicar les nostres varietats dialectals no és una qüestió folklòrica ni una mirada nostàlgica al passat. És una aposta decidida pel futur d’una llengua que només continuarà viva si els seus parlants la senten plenament seua. Amb totes les paraules, amb totes les veus i, sobretot, amb tots els accents.
El pescador alguerès i el rapitenc, el llaurador de l’Albufera i el pagès campredonenc, l’escriptora andorrana i l’eivissenca, la professora de la Bressola i la mallorquina, el xiquet i l’al·lota, la minyona i la nena… tots formem part del mateix univers cultural. El nostre.
