La compareixença pública del President del Govern, Pedro Sánchez, no deixava massa dubtes ni ombres sobre l’anunci presidencial, després de 48 hores de deliberacions i consultes entre els seus assessors i el propi President. A les 9:05 h d’aquest dilluns es desvelava el misteri convocant a les urnes la ciutadania el 29 de novembre. Tampoc hi havia massa alternativa, la legislatura fa mesos que no dona més de si i la paràlisi legislativa no deixava avançar en drets —habitatge—, ni en gestió —un pressupost que tampoc haguera prosperat de presentar-se, com ha passat en els darrers quatre anys. Mai ningú va dir que aquest govern ho tindria fàcil, i els fets, després de vuit anys, ho recorden: “game over”, diu un molt gran amic meu.
El detonant de l’explosió tampoc ha estat cap sorpresa, les polítiques públiques d’habitatge i la seva insuficiència a l’hora de respondre a l’emergència residencial han estat la causa transversal, la riuada que s’emporta tot el que troba pel camí. Quan la bombolla de crèdit de 2012 (que no d’habitatge), més que la de 2008, va deixar a la intempèrie les famílies treballadores i vulnerables que van perdre les seves cases, se’ls va acusar per part dels poders econòmics de viure per damunt de les seves possibilitats, d’estirar més el braç que la màniga —cinisme criminal? Els bancs es van quedar els habitatges, el govern va sanejar les entitats de crèdit amb diner públic mentre llançava al carrer a les famílies —es diu llançament i és violència—, i mentre hi havia hagut ocupació, aquelles famílies desnonades havien ajudat a crear la riquesa necessària per a després salvar bancs i abandonar-los a ells. No fou cap crisi, és el model, un model cruel però al qual restava la sortida del lloguer, deien els entesos. Passàvem de ser una societat de propietaris a ser-ne una de llogateres.
El mateix afany especulatiu que va fer esclatar la bombolla de crèdit i els somnis de vides dignes per a famílies treballadores, quinze anys més tard —potser al dia següent— es trasllada al lloguer. Es trasllada a un parc de lloguer insuficient, especulatiu, inhumà, violent, classista i excloent sense generalitzar ni voler ser injust. I ara ja no hi ha pla B, les administracions —totes— no han fet els deures, no existeix parc d’habitatge públic en quantitat ni en condicions, per molt que la Generalitat s’esforci amb el pla 50.000 habitatges. Maricarmen Abascal ho ha dinamitat tot.
Les imatges d’una àvia a tocar de la norantena, llençada de casa seva amb un desplegament policial i judicial propi d’un gran atemptat terrorista, va fer vessar un got que ja era ple de feia massa temps. El vot en contra de l’extrema dreta —PP, VOX, JUNTS i UPN— als dos decrets debatuts i rebutjats el passat divendres sobre mesures urgents per la protecció social de l’habitatge i l’estabilitat dels contractes de lloguer. El no de l’extrema dreta disparà totes les alarmes i obligà a prendre decisions. A votar.
El cicle electoral que encetem ara i que ens portarà fins al maig proper, acabarà sent un plebiscit sobre aquelles polítiques públiques que pivoten sobre drets: salut, educació, dependència, habitatge…; i no són aquests uns debats que tensionen i interpel·len només als electors de les àrees metropolitanes, el debat és transversal i les propostes les coneixem perquè van incloses en les receptes de governança de dretes i esquerres. Això va de redistribució de la riquesa i de lluita de classes, d’habitatge i salaris, tota la resta són suavitzants que no renten i deixen la roba igual de bruta.
Roquetes fa dos anys i mig que fou declarada zona de mercat residencial tensionat (Resolució TER/800/2024). L’any 2025 el preu de lloguer va augmentar un 12,7 % mentre que els salaris augmentaven a un ritme del 3,2 %. Posaré un exemple aclaridor, Maricarmen pagarà de lloguer al costat del Retiro el mateix que si visqués a la Raval Nova, uns 500 € al mes. I mentre, a Roquetes, més de 500 habitatges buits i un govern que mai ha concebut l’habitatge com un dret, els republicans han arrossegat els peus a la compra de sòl públic del qual no es disposava després de vint anys dels seus governs. I així pensen restar, immòbils, sense requalificar, sense urbanitzar, sense posar-lo a disposició d’altres administracions, sense presentar-se a cap convocatòria de la Llei de Barris, sense revisar l’IBI dels habitatges buits… Tancredisme, immobilisme, mort per inanició.
Penso com Jabois quan parla de l’extrema dreta, i en concret de Junts, sembrant l’ombra del dubte a l’afirmar que: “no creo que quede ahí ya un partido y sí una organización de interesados que moralment no ha llegado a salir nunca del maletero”. El problema és que a nivell més local, aquells que van prometre estar al costat de la gent, ara li donen l’esquena.
