De l’emergència climàtica al feminisme, passant per la precarietat laboral o el drama de l’habitatge: les grans obres d’art del passat amaguen les claus per desxifrar les grans problemàtiques del present.
En una societat obsessionada amb la immediatesa, la tecnologia i els resultats econòmics a curt termini, les disciplines humanístiques solen mirar-se amb recel, es menystenen i se sol pensar que són disciplines de segona, o fins i tot que no serveixen per a res.
Però analitzar la vida amb una mirada des de la Història de l’Art és una de les formes més eficaces i profundes de comprendre tant els conflictes socials del passat com les crisis del present.
Com ja va advertir el cèlebre historiador de l’art Ernst H. Gombrich a la introducció de la seva gran obra mestra Història de l’Art, «no existeix realment l’Art; tan sols hi ha artistes», és a dir, éssers humans de carn i ossos condicionats per les pors, les lluites i les estructures de poder del seu temps. Cada obra d’art és el testimoni honest de com les persones han viscut, evolucionat i resistit davant les crisis i les injustícies socials.
Els qui hem estudiat Història de l’Art hem hagut de sentir-nos massa vegades aquesta frase lapidària en reunions familiars o converses quotidianes: «Estudiar art no serveix per a res, no et guanyaràs la vida com a historiador de l’art».
Durant dècades s’ha reduït aquesta professió a un cientifisme social bàsicament acadèmic, ignorant-ne el veritable abast i poder.
Avui dia, som la generació més visual de la història, consumim milers d’imatges al dia sense aturar-nos a analitzar-les, el paper de les persones capaces de llegir una obra d’art, desxifrar-ne els codis ocults, interpretar-la i relacionar-la amb la vida real és absolutament necessària. Qui sap interpretar un llenç del segle XVII posseeix l’aprenentatge visual necessari per entendre les dinàmiques de poder, propaganda i desigualtats del segle XXI.
N’hi ha prou amb analitzar algunes obres de la Història de l’Art, que de ben segur us són conegudes, per comprovar com el pinzell fa segles que retrata els mateixos debats que avui ocupen les portades dels diaris.

Repassem alguns temes i obres a veure si la propera vegada que les mireu ho feu amb uns ulls diferents.
Durant segles, la història oficial de l’art va ser escrita i pintada gairebé exclusivament des de la mirada masculina, convertint les dones en objectes passius de desig o justificant la violència contra elles. Estudiar obres com El raptede les sabines, de Pietro da Cortona, o La Venus del mirall, de Diego Velázquez, permet comprendre els orígens culturals del culte al cos femení ( la cosificació femenina), i la pressió estètica que avui es troba tant present a les xarxes socials.
Però la Història de l’Art també és el testimoni de la resistència feminista. Només cal comparar les versions sensualitzades que homes com Tintoretto van pintar sobre l’episodi bíblic de Susanna i els vells amb la versió crua i angoixant que va pintar Artemisia Gentileschi al segle XVII, o contemplar la seva esgarrifosa Judit decapitant Holofernes, on Gentileschi va expressar la ràbia després d’haver patit una violació i un judici poc just i damunt humiliant.
Segles després, col·lectius com les Guerrilla Girls , amb el seu cèlebre cartell Han d’anar nues les dones per entrar al Museu Metropolità? (1989), van demostrar que l’art és una arma política indispensable per a mostrar l’escletxa de gènere i defensar els drets de les dones.
Per altra banda, el drama dels desnonaments, la pujada inassolible dels lloguers i l’expulsió dels veïns dels seus barris solen percebre’s com a fenòmens exclusivament actuals, però en el realisme social del segle XIX i principis del XX ja es va posar el focus en la fragilitat dels habitatges davant els interessos econòmics.
Obres com Desallotjats (1906), de la pintora espanyola Aurelia Navarro, van retratar sense filtres famílies treballadores al carrer al costat de les seves escasses pertinences després de no poder pagar la renda. Analitzar avui dia aquestes peces recorda que el conflicte entre l’habitatge com a dret humà fonamental i l’habitatge com a bé especulatiu és una ferida oberta des de dècades anteriors.
També parlem avui de precarietat laboral, sinistralitat i treballs essencials invisibilitzats, però l’art ja els va retratar fa gairebé dos segles amb la intenció de dignificar l’esforç obrer. A Els rascadors de parquet (1875), Gustave Caillebotte va retratar tres treballadors amb el tors nu, agenollats i exhaustos, rascant el terra d’un pis burgès. La crítica de l’època va considerar aquell tema vulgar i de poc interès, de la mateixa manera que avui es tendeix a ignorar els qui sostenen els sectors més precaritzats.
Obres d’art com Encara diuen que el peix és car! (1894), de Joaquim Sorolla, que mostra un jove pescador ferit a la bodega d’un vaixell, o La Càrrega (1899), de Ramon Casas, sobre la repressió de les vagues obreres a Barcelona, són grans exemples visuals que ens recorden que drets com la seguretat laboral o les jornades dignes no van ser regals entregats amb un llacet, sinó conquestes socials que van costar molts d’esforços i que hem de vetllar per poder seguir gaudint d’aquests drets.
Fins i tot la crisi ecològica actual té la seva empremta als museus, historiadors de l’art i climatòlegs fa temps que estudien els llenços del segle XIX com a autèntics
indicadors d’aquesta crisi ambiental. A Pluja, vapor i velocitat (1844), el britànic J.M.W. Turner va capturar l’instant exacte en què la locomotora i els combustibles fòssils van irrompre en el paisatge rural i urbà, omplint-lo de fum i boira.

Dècades després, quan Claude Monet va pintar les seves cèlebres sèries del Parlament de Londres entre boires violetes i ataronjades, no estava plasmant un ventall cromàtic, estava documentant l’Smog real provocat per la crema massiva de carbó.
Avui dia, artistes contemporanis com Olafur Eliasson, que va col·locar enormes blocs de gel despresos de Groenlàndia en places europees amb la seva instal·lació Ice Watch perquè els ciutadans els veiessin fondre’s, demostren que l’art continua sent capaç de traduir les dades científiques en consciència col·lectiva.
Entendre el passat mitjançant les obres d’art per no repetir els mateixos errors en el present, no serà mai un error ni una pèrdua de temps, tot i que soc de les que vaig haver de sentir que no m’hi guanyaria la vida, però a títol personal ha estat una forma de créixer com a persona amb valors, coneixement de la història i amb pensament crític.

Com va defensar Gombrich al llarg de tota la seva trajectòria, aprendre a mirar una obra exigeix comprendre la psicologia, la societat i les circumstàncies de qui la va crear. Els qui es dediquen avui en dia a investigar, divulgar i connectar les obres amb la realitat social compleixen una funció democràtica essencial: ens ensenyen a mirar amb esperit crític.
Perquè cada quadre, escultura o instal·lació és un mirall de la condició humana, i només comprenent com es van representar les injustícies d’ahir tindrem les eines necessàries per a transformar les d’avui.


