El 6 de novembre de 1938 era diumenge. Quedaven només 9 dies d’enfrontaments cruents al front de l’Ebre. De fet, aquell dia es va perdre Benissanet, els feixistes van controlar Camposines i Mora va quedar a les portes de la invasió de les tropes franquistes; d’alguna manera començava la retirada republicana i la fi de la Batalla de l’Ebre.
En el comunicat republicà es reflecteix la “duríssima batalla de les forces insurgents, amb un centenar de tancs, el suport d’artilleria i aviació estrangera han atacat les posicions i penetrat a Benissanet”.
L’endemà, dilluns dia 7, el general Tagüeña dona l’ordre que tot l’Estat Major del V Cos passe a l’altra banda del riu (el principi de la retirada) i es comença a preparar el treball de demolició dels ponts de pas que s’han construït durant aquests mesos), mentre es reorganitza l’exèrcit amb la missió de resistir.
Un dels punts crítics i vulnerables d’aquesta línia eren les cotes de Raïmats, a la serra de la Fatarella. En aquest punt es van habilitar dos línies de trinxeres i fortins. Per defensar-les es van desplegar un miler de soldats voluntaris, sobretot de la 15a Brigada de la 35a Divisió. La consigna era clara: resistir al màxim per donar temps a creuar el riu a tota la resta. El dia 13 de novembre començava, enmig d’una nevada, la retirada. Els feixistes es van afanyar a ocupar les altures de Raïmats.
“Els voluntaris republicans van oferir una gran resistència i un increïble esperit de sacrifici. Van permetre aturar durant 48 hores l’ofensiva de l’exèrcit franquista. Fou una veritable epopeia militar i un exemple de generositat. Van resistir i es van immolar per oferir l’oportunitat de salvar-se a la resta dels seus companys del XV cos d’exèrcit. No en va sobreviure ni un”, recull una crònica de l’historiador Josep Pitarch.
A aquells voluntaris els va caure de tot durant gairebé 2 dies. Entre la matinada del 14 de novembre i el 15 de novembre van aguantar bombardejos d’un centenar d’aparells de l’aviació alemanya i italiana, artilleria de gran calibre, blindats, atacs d’infanteria amb tota mena de munició… Els defensors sabien que ho tenien perdut. Lluitaven per “morir sense cap esperança en la victòria”. Però calia aguantar. A primera hora del dia 15 els feixistes van llençar l’atac final. Primer els blindats i després la infanteria. Al migdia els nacionals controlaven el conjunt defensiu de Raïmats. Però havien fet tard. L’Exèrcit Popular ja havia travessat a l’altra banda de riu.
Vuitanta-vuit anys després, som a 10 dies de commemorar l’efemèride del final de la batalla, que va deixar unes cent mil víctimes (entre ferits, desapareguts i més de 30.000 morts d’ambdós bàndols), que se celebrarà al Memorial de les Camposines.
Poc abans, el dia 13, començarà la campanya per les eleccions generals espanyoles. El diumenge 29 hem d’anar a les urnes, i la decisió és més transcendental que moltes altres vegades. Ens juguem la possibilitat que tornen els insurrectes de fa 90 anys, els colpistes que el juliol de 1936 van aixecar-se contra el govern i el règim republicà escollit democràticament.
Potser el camí l’han marcat Sèrbia, amb la revolució sense líders dels estudiants, i l’esperança de Lula al Brasil. Veurem què passa finalment a Israel i els EUA, que han celebrat eleccions. França, Itàlia i Polònia també celebraran comicis. A vore a quin costat de la història mos situem.
Recordem el sacrifici de tants soldats, dels joves “biberons”, dels patiments de la postguerra i el llarg període de dictadura. No deixem que tornen els qui van aixecar el monument ignominiós al mig del riu, i que s’ha de treure en un any. En deu anys, els que volen reinterpretar-lo, no han fet res.
