L’altre dia vaig saber que també pots jugar una partida al Guinyot contra el ChatGPT. La intel·ligència artificial et recorda les normes, reparteix cartes i juga contra tu. Vaig iniciar una partida, però, afortunadament, me’n vaig cansar aviat: el joc era lent, la màquina era complaent, i el procés era tan feixuc que esdevenia directament absurd. Reitero: afortunadament, me’n vaig cansar molt aviat. I cal celebrar-ho. Celebro cada cop que la intel·ligència artificial no pot substituir la presència humana. En els temps que corren, envaïts per pantalles, cal celebrar molt la presència humana.
I això em va fer pensar en el Guinyot de veritat, una meravella, una celebració de vida, de comunitat. He estat sempre un entusiasta de jugar a cartes. Hi tinc un record profund, un vincle especial: de jugar-hi a casa i, de xiquets, al carrer. I, de no tan xiquets, al bar. De jugar-hi ara, sempre que puc. Aquest article és, certament, una oda al Guinyot i als jocs de cartes. I és una oda urgent, perquè com tantes altres coses que abans ens feien feliços, estan desapareixent per culpa de l’artificialitat que s’imposa, que ens fa a tots una mica més plans, més buits de contingut.
Dilluns escoltava una experta en tecnologia explicar una anècdota tendra. Una empresa ha desenvolupat un robot per combatre la soledat en la gent gran: un robot que parla, que fa companyia. Però l’empresa volia que el robot fes també abraçades, un gest innat en l’ésser humà, perquè naixem buscant l’abraçada. Però el robot tenia tan poca traça que provocava un resultat desconcertant: trencar les costelles de la persona.
Afortunadament, la IA ni sap jugar al Guinyot ni sabrà mai fer abraçades.
