Com cal enfocar la problemàtica de l’habitatge i l’encariment dels últims anys?
Més enllà de mesures concretes, des de la Càtedra diem que cal legislar d’acord amb l’evidència científica i no en funció de la ideologia. El control de rendes del lloguer ja s’ha demostrat internacionalment que no ha funcionat enlloc. S’aconseguix una contenció, com ha passat a Catalunya, on des del 2024 estes rendes del lloguer han baixat de mitjana un 3 % o un 4 %, però hi ha efectes col·laterals no desitjats, com és la retirada de l’oferta. En dos anys, el nombre de contractes de lloguer inscrits a l’Incasòl s’ha reduït un 20 %, un 40 % des del 2019. Tenim una disminució de l’oferta i és quan els propietaris fan una subhasta de llogaters i exigixen moltes garanties, i les persones més vulnerables queden encara més excloses que abans.
Se podia preveure?
Està documentat. Ha passat a Berlín, a San Francisco. S’hauria d’haver tingut en compte.
L’habitatge és el dret constitucional menys protegit?
S’ha de tindre present que l’habitatge és a la vegada un actiu financer i un dret humà, i les polítiques públiques han d’aspirar a trobar un equilibri. Avui hi ha molt intervencionisme en el mercat residencial de lloguer, amb pròrrogues forçoses, suspensió de desnonaments o règim de contenció de rendes, i això genera inseguretat jurídica entre els propietaris i, en lloc de tindre més oferta d’habitatge, en tenim menys. Els propietaris busquen mercats menys intervinguts com el del lloguer de temporada, habitatges turístics o lloguer d’habitacions. El repte és que el lloguer residencial torne a ser atractiu per als propietaris sense descuidar la protecció i la seguretat dels llogaters. Des de la Càtedra hem defensat un model que preveiés contractes indefinits, però no com els de renda antiga, sinó amb incentius fiscals per als propietaris i més estabilitat per als llogaters.
El soroll polític no ajuda a buscar i trobar solucions.
Caldria un consens entre les forces polítiques. En àmbits com este o l’educació o la salut, hi hauria d’haver unes línies comunes. Després cadascú tirarà a un costat en funció de la ideologia, però ha d’haver-hi una política coherent. Quan diuen que a Viena hi ha molt d’habitatge social, s’ha aconseguit amb una política de cent anys. Cal un consens de mínims i una inversió a l’altura, perquè si comparem amb la resta d’Europa, no invertim suficientment en habitatge.
Inversió per a crear habitatge, que és el que fa falta.
Inversió per a construir, per a rehabilitar, per a mobilitzar habitatge buit. S’ha de començar per aquí, per la base.
Com se pot lluitar contra l’especulació i els interessos dels grans tenidors?
A Espanya els grans tenidors tenen un pes inferior al 10 %, tot i que en llocs com Barcelona hi ha més concentració. És un problema que hem creat nosaltres mateixos. Abans del 2007 ningú parlava dels fons d’inversió perquè la gent podia accedir a un habitatge en propietat, ja des del segle passat. S’havia incentivat. A partir de la crisi del 2008, la situació es revertix. El 2012, l’Estat dixa de subvencionar la compra i la taxa d’habitatge en propietat entre els jóvens ha disminuït 30 punts. Com que la propietat no es destruïx sinó que es concentra, acaben accedint als habitatges els fons d’inversió o persones amb un nivell socioeconòmic alt. Famílies que abans podien accedir a l’habitatge en propietat, ara no poden. Sense la solvència necessària, han dixat de tindre accés a préstecs hipotecaris, però s’haurien d’haver diversificat les finestres immobiliàries per a permetre l’accés a l’habitatge d’una manera assequible, promovent per exemple la propietat compartida, que permet anar comprant un habitatge per trams fins a arribar al cent per cent.
I estes famílies desplaçades han de recórrer al mercat de lloguer.
Efectivament. I si això se li suma l’increment d’immigració des del 2019 i la retirada de l’oferta per les polítiques que s’han implementat, el còctel que en resulta precaritza l’accés a l’habitatge.
Hi ha un dèficit de sòl residencial?
Certament, ha quedat molt poc sòl finalista on ja se puga construir habitatge. A Barcelona gairebé no en queda i a Tarragona, molt poquet. Sí que hi ha sòl urbanitzable, però els procediments i les tramitacions urbanístiques necessàries perquè aquell sòl se convertisca en habitatges s’allarguen molt. Quan arriba el moment de construir, potser al constructor ja no li surten els números perquè els materials s’han encarit. El sòl s’hauria d’urbanitzar de manera més àgil. Però també hi ha un dèficit de rehabilitació d’habitatges i d’habitatge social. S’han de compatibilitzar mesures, perquè totes sumen.
Quin efecte pot tindre el decret d’habitatge que ha de convalidar este dijous [12 de novembre] la Diputació Permanent del Congrés i que incrementa la intervenció del mercat de l’habitatge?
Continuen les mesures intrusives i jo crec que l’oferta d’habitatge encara pot decaure més. Per tant, tindrà un efecte contrari al desitjat i contribuirà a agreujar el problema. Protegirà els llogaters que ja hi són, però dificultarà a altres l’accés al mercat de lloguer residencial. De vegades, l’Administració el que fa és traslladar la seua obligació als propietaris privats.
