Els fanals dels nostres pobles estan plens de rostres riallers que ens miren de fit a fit des de les altures i ens inciten a votar. Tot i que queden lluny els anys de la sociovergĆØncia, en quĆØ el primer dia de campanya passava la furgoneta de pakistanesos i amb un tres i no res inundava mitja ciutat de banderoles de lona amb l’efĆgie dels candidats, els fanals continuen sent la millor talaia per a exhibir la rialla de qualsevol alcaldable.
Ćs cert que la crisi econĆ²mica de la primera dĆØcada dels 2000 va deixar molt tocada la banderola electoral. La qualitat del material ja no era la mateixa, fins al punt que al primer cop de vent la lona s’esquinƧava i sovint quedaven els ferros del suport pelats penjant dalt del fanal, cosa impensable en els anys noranta, quan els partits, especialment els que manaven, anaven grassos.
Ara dirĆ s que el que es porta sĆ³n els cartells de polipropilĆØ, mĆ©s dĆŗctils, transportables i, sobretot, molt mĆ©s fĆ cils d’instalĀ·lar que les banderoles. Els polipropilens, mĆ©s baratets que la lona, els sap colĀ·locar, amb un parell de brides de plĆ stic, fins i tot el candidat mĆ©s sapastre en qĆ¼estions de bricolatge. SĆ³n versĆ tils i resistents, tot i que -si sĆ³n de mala qualitat- al cap d’uns dies fan peneta de veure.
El que no estĆ mai en crisi en temps d’eleccions Ć©s el Photoshop. Renoi, quin invent! El Photoshop trau panxes, liquida papades, allisa colls, emblanquina dents, endolcix rostres i elimina potes de gall al candidat -o candidata- mĆ©s rebregat. SĆ viament administrat sobre el primerĆssim primer pla de l’alcaldable, pot convertir el candidat mĆ©s indĆ²mit i rocĆ³s en figura de porcellana, frĆ gil i fina, al qual qualsevol mare li confiaria a ulls clucs el seu nadĆ³ de pit.
I Ć©s que, amics meus, si les eleccions sĆ³n la festa de la democrĆ cia, no hi ha dubte que la campanya electoral Ć©s l’orgia del Photoshop.
