Deixem enrere la setmana més important per als catòlics. Uns dies que per uns quants esdevenen moments de reflexió, sacrifici i penitència i per la majoria l’excusa perfecta per gaudir uns dies de vacances, alguns d’ells fent-se passar per fervents devots. Els carrers s’omplen d’olor d’encens i tarongina, de mans plenes de nafres que toquen tambors i de figures amb cara de sofriment passejant-se amunt i avall per celebrar la passió, la mort i la resurrecció de Crist; Jesús, per als amics. Ja és ben estrany celebrar la mort d’algú. Més que la seua mort, celebrem el seu assassinat. Perquè no hem d’oblidar que aquell pobre xic de trenta-tres anys i fill d’un fuster va ser clavat viu a una creu amb unes tatxes enormes que li van travessar la carn de les mans i els peus. On va a parar quina sanguina! I després el van deixar allí mig moribund, entre dos lladres fins que es dessagnés. Molt macabre, tot plegat.
La vida de Jesús va ser apassionant. Un paio avançat al seu temps capaç d’enfrontar-se al poder establert i qüestionar les regles que imperaven en aquella època. Defensava els pobres, emparava els malalts i tenia amigues prostitutes. Estic convençut que era d’esquerres. I què va passar? Que els rabins del Sanedrí, que era com el Tribunal Suprem d’Israel en temps dels romans, s’adonaren que potser haurien de posar les barbes a remulla perquè el poble ignorant començava a qüestionar l’establishment i Jesús cada vegada tenia més likes. En definitiva, que un pobre desgraciat s’estava convertint en trending topic i això feia molta temor als que manaven.
Mira si n’era de valent, que va ser capaç d’organitzar una mena de parade entrant a Jerusalem damunt d’un ase mentre la munió embogida l’aclamava amb branques d’olivera. I mentrestant, els rabins se’l miraven de reüll. I és clar, l’èxit atordeix i dona ales i al pobre Jesús li van pujar una mica els fums. Al cap d’uns dies va liderar un comando per entrar al Temple de Jerusalem i va dedicar-se a tombar totes les taules dels que intercanviaven diners i va destruir tots els calaixos dels que venien coloms. Un cacau que rai! El motiu? Que segons Jesús tots els comerciants deshonraven a Déu fent servir el Temple per a fer negocis. A estes altures, jo crec que també devia ser una mica comunista.
I tot això que escandalitzava el poder, causava l’efecte contrari al poble que va acabar convertint Jesús en influencer, que en aquella època volia dir el Messies. I aquí la cosa ja se’n va anar de mare. Perquè es veu que el tal Jesús tenia la mania de multiplicar el pa i el peix i repartir-lo entre els pobres. I és clar, tanta oferta segurament va fer baixar el preu d’estos productes i tots els forners i tots els pescadors, o sigue la competència, devien treure fum per les orelles. Veieu com sí que devia ser una mica comunista?
Com sempre passa quan algú destaca per sobre de la resta i qüestiona l’establert, els traïdors i envejosos es venen per quatre duros al bàndol contrari. I és aquí quan apareix Judes, el hater més odiat de la història. Un cínic que va entregar el seu amic als dolents amb un petó a la galta. Molt ambigu, tot plegat.
I els rabins, farts de vore perillar el seu poder, van dur Jesús davant de Ponç Pilat, un general romà que era qui realment manava, perquè el condemnés. I aquell home, que com a bon romà feia gala de la seua hipocresia, va dir-los que ni parlar-ne de matar gent innocent (ell, que celebrava el seu aniversari llençant esclaus a l’arena per ser devorats per les feres) i que se’n rentava les mans. Finalment els jueus li van menjar el cap i per no sentir-los més, va acabar accedint. Els romans van detenir Jesús i van inflar-lo a hòsties i fuetades per tot el cos. I després el van fer desfilar arrossegant una creu de fusta, que també devia pesar lo seu, fins al lloc on va morir crucificat. Una manera de fer, val a dir, que s’ha anat repetint al llarg de tota la història i en tots els racons del món fins a l’actualitat: tortures i assassinats de dissidents.
I al tercer dia va ressuscitar. O això diuen. És aquí on comença la fe d’uns quants seguidors de Jesús que amb el pas dels segles s’acabaran convertint en milers de milions. Segurament si hagués tingut l’honor de conèixer Jesús, ens haguérem avingut, ell i jo. El que passa és que el clero més ranci s’ha ensenyorit de la història i l’ha tergiversat per afavorir els seus interessos autoritaris, masclistes i repressors. I ha passat el que havia de passar: la majoria de la societat, per sort, ha anat avançant i s’ha anat distanciant d’este pensament tan retrògrad i l’Església continua ancorada a l’edat mitjana i encara no entenc per què.
Jo no sé si Jesús va ressuscitar o no. Em costa creure que una persona torne d’entre els morts, la veritat. Però és que este no hauria de ser el missatge. El que hauria d’importar és que fa uns dos mil vint-i-quatre anys va viure un paio que defensava les causes perdudes. Un revolucionari que lluitava contra les injustícies però de veritat, de forma austera i desinteressada. I ara el que tenim són esglésies plenes d’or i riqueses i bisbes amb uns anellots als dits que fan feredat. Ai si Jesús aixequés el cap!
