Adéu, Pérez Bonfill!

Poc abans de l’hora del “parte” del migdia del passat dimarts, em truca Emigdi Subirats, que em diu, amb el seu laconisme telefònic, d’agrair: “Ha mort Manolo Pérez”. Encaixo el cop i recordo l’última paraula que ens va dir, assegut en cadira de rodes, a Tortosa, davant l’antiga Llibreria Voltes, en dia tan assenyalat com Sant Jordi d’aquest any, a un petit grup que el saludàvem (Manel Ollé, Agustí Forner, Xavier Aragó i un servidor): “Independència!”.

Encara sembla que el vegi: les mans enlaire, alçant la veu del vell comunisme resistent que sempre va representar, enmig de la petita multitud atrafegada a la recerca del darrer best-seller, desconeixedora potser, o segurament, de la vida d’aquest home dedicada enterament a la docència, a la literatura, a la vida, en definitiva i, en particular, a la vida dels que eren com ell: treballadors, obrers, classe subalterna, com cantava Raimon.

Era ‘lo mestre’, l’home vocacional que, durant les hores lectives, devia insinuar als deixebles el que deia clarament en clandestinitat, a altes hores de la nit, als companys amb qui feia pinya per combatre el franquisme.

Manuel Pérez Bonfill (Tortosa, 1926-2018) va ser, en efecte, una presència continuada en la vida ciutadana de la seva ciutat natal. Va estimar i es va fer estimar per la família, els amics i els deixebles, que en va tenir, i molts, durant els 40 anys d’ensenyament d’humanitats a l’Institut de Tortosa. Era ‘lo mestre’, l’home vocacional que, durant les hores lectives, devia insinuar als deixebles el que deia clarament en clandestinitat, a altes hores de la nit, als companys amb qui feia pinya per combatre el franquisme.
Ah, aquella Tortosa -com tantes altres ciutats de Catalunya- dels anys 1940, 50 i 60 (aquells anys que, segons Espriu, calia anomenar un a un per adonar-se del llarg que van ser de passar), quan es mastegava encara la pólvora i la pols de les velles cases enrunades de la nostra gent! L’immens testimoni de fidelitat de mossèn Manyà va ser un lenitiu per a la jove generació que pujava.

El devia conèixer cap al 1990, quan els Amics de l’Ebre van publicar Escrits del riu, aportats per diversos autors d’aquestes terres, de més grans a més joves, entre els quals, naturalment, Pérez Bonfill, el text del qual es titulava, justament, Com un riu, del qual era un gran coneixedor, com va demostrar, novament, en el seu últim llibre de poemes Giny d’aigua (URV, Tarragona, 2011), en edició dels versos a cura del seu gran amic Emigdi Subirats i que vaig tenir l’honor de prologar, destacant la “feina humil i la llengua rica” que concorrien en aquest poemari, dedicat a tot el que suposava la construcció de muletes per navegar per l’Ebre, tasca que es feia a les drassanes de Tortosa. Un monument a la llengua mil·lenària del poble, treballant amb les mans.
Al llarg dels anys, vaig conversar amb ell, també llargament, i vaig voler fixar la seva biografia en diversos textos: en la primera sèrie dels Homenots del Sud (1994) i en un treball biogràfic, més ampli, publicat el 2011 a Onada Edicions, de Benicarló, en el primer número de la Col·lecció Gent Nostra.

Després de la desaparició de Gerard Vergés (Sant Jordi del 2014), i ara de Manolo Pérez, d’aquell tercet de postguerra que aguantà el fràgil edifici de la catalanitat del sud a Tortosa, ja només queda Jesús Massip (1927), a qui desitjo, com ell sap ben bé, després de gairebé 50 anys de coneixença, tota la salut del món. I a la vídua de Manuel, Anna M. Bel, tot el meu consol.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 5 =

Últimes notícies