HomeSocietatAixí és el dia a a dia dels joves refugiats ucraïnesos a...

Així és el dia a a dia dels joves refugiats ucraïnesos a les Terres de l’Ebre

La guerra d’Ucraïna és a més de tres mil quilòmetres, però els míssils, la mort i la destrucció se senten cada dia a les escoles i instituts de casa nostra. Un centenar llarg de joves refugiats ucraïnesos estan escolaritzats a les Terres de l’Ebre.

Viuen aquí amb les seues mares. Els pares s’han quedat allà, desplaçats al front de guerra o esperant ser mobilitzats. La separació de totes estes famílies i la incertesa sobre el seu futur provoca una angoixa indescriptible en estos adolescents.

Cada dia el professor pregunta als alumnes pels seus pares. “Estan bé, parlem sovint amb ells”, responen. El mestre respira alleujat perquè sap que els míssils cauen a prop i que la situació empitjora per moments.

Somiar les sirenes antiaèries

Myroslava té tretze anys i prompte farà un any que és a Amposta. Va arribar unes setmanes després que esclatés el conflicte i ara viu aquí amb la seua mare i germana. El seu pare és al front, lluitant a les trinxeres de Bakhmut. Abans de sortir d’Ucraïna, la noia va viure amagada al soterrani de casa amb altres famílies, mirant de protegir-se dels bombardejos russos.

Com altres companys, va arribar a les Terres de l’Ebre després d’un periple de dos setmanes per diferents països i amb moltes hores d’autobús a l’esquena. Una vegada escolaritzada aquí, un matí, el so de la sirena d’una fàbrica propera es va sentir des de l’aula i ella va entrar en pànic. Explica que el soroll és molt semblant al de les alarmes antiaèries. Les ha sentit massa vegades i encara les somia ara.

Myroslava comença a entendre que la cosa va per llarg i que, amb tota probabilitat, el curs vinent continuarà estudiant aquí. Matvii, en canvi, porta pressa. Este noi, de dotze anys, explica meravelles de la seua ciutat, Dnipro, i està convençut que la guerra acabarà prompte i que podrà tornar a casa amb el seu pare i els seus amics.

Fa 2n d’ESO, però està perfectament informat de tot el que passa a Ucraïna. Parla cada dia amb els alumnes amb qui fa només uns mesos compartia aula. Són també refugiats, en altres països d’Europa. Ell ara aprèn català i fa nous amics, però seguix les classes que els professors del seu institut a Dnipro fan cada dia per Zoom. No vol desconnectar de la seua vida a Ucraïna.

Suport emocional

El dia a dia a l’escola no és fàcil. Estos nois estan al cas de tot el que passa al seu país. L’endemà d’un bombardeig, els silencis i les cares llargues són habituals. Els joves ucraïnesos es busquen entre ells, passegen en grup pel pati i es fan costat. Són llestos i aprenen ràpid, especialment la llengua. No porten encara un any aquí i es comuniquen força bé en català amb companys i professors. Però l’idioma i les altres assignatures són, d’entrada, matèria secundària. La seua situació emocional és la prioritat. I així ho han entès direccions de centres educatius i equips docents.

L’acompanyament emocional és, tot just, una de les missions que se li va encomanar a Tatiana Nechytalyuk, ucraïnesa que porta més de vint anys residint a les Terres de l’Ebre. Tatiana és una de les persones que l’Administració va contractar per a donar suport als joves refugiats ucraïnesos en la seua arribada al nostre país. Parla cada dia amb les mares i els seus fills, mirant de fer més amable el seu trencament vital.

“Són tot històries doloroses. Alguns han perdut familiars i amics, altres viuen el patiment diari de no saber què passarà demà”. Tatiana justifica els silencis que sovintegen entre els més jóvens. “Som hereus encara d’aquella cultura soviètica que castigava l’expressió de les emocions i obligava a demostrar sempre fortalesa”.

Ella els fa de traductora, els acompanya, els escolta i els ajuda a mirar endavant amb una mirada optimista. Però d’optimista no ho és. Està convençuda que Putin ha embogit i, amb ell, una part molt nombrosa de la societat russa. “Tinc molts amics russos, amb qui he treballat i he conviscut, i ara mateix no els reconec. El seu discurs i la seua justificació de la invasió d’Ucraïna em fan molt de mal”.

Este matí no hi ha notícies d’Ucraïna. Bon senyal. A l’aula d’acollida, Myroslava demana al professor si pot sortir un moment a parlar amb el seu pare, que l’està trucant. “Clar que sí, ves-hi. I digues-li que estàs aprenent molt”. Els soldats, al front, tenen molt restringides les comunicacions i acaben trucant a les seues famílies en hores intempestives. Este matí, Sasha ha volgut escoltar la veu de la seua filla. En tornar a classe, s’adreça al mestre: “Meu pare envia a tu forta abraçada des de Bakhmut”.

 

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 17 = 19

Últimes notícies