ENTREVISTA // Diu que no creu que l’haja de presentar com a activista LGTBI.
Defensor, sempre. Però activista, en ple franquisme no vaig poder ser-ho. Hauria acabat a la presó o en un manicomi. Recorde que hi havia la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social pensada per a reprimir els homosexuals. A vore qui era el guapo que sortia de l’armari.
Com recorda la seua joventut?
Vaig estudiar al Col·legi Sant Lluís, a Tortosa. Ens ensenyaven història, des de la visió del franquisme, i la religió pesava molt. Educació sexual? La doctrina era clara: família tradicional, home, dona i fills. Punt. Això ja et feia sentir com una raresa. Pensava que si el normal era que m’agradessen les dones, jo devia estar malalt per força.
Com el va afectar?
Tocava aparentar el que no era. Jo i els meus amics, també homosexuals, sortíem amb noies. Alguns es van arribar a casar i tot. Crèiem que teníem alguna cosa que fallava i que, si festejàvem, amb el temps s’arreglaria.
I el temps no arreglava res.
Fins que vaig tornar de la mili. Jo encara ho tenia fàcil, perquè tenia un negoci familiar i podia treballar. Però un homosexual declarat podia perdre la faena.
Com s’ho va prendre la família?
Em van fer costat des del primer dia. Sempre m’han acceptat i estimat com soc. I això era tot un desafiament en aquell temps.
Quan decidix normalitzar-ho?
Mai no vaig voler portar cap bandera. Al forn, cada dia parlava amb la gent, que ja ho veien. I jo, ja no me n’amagava. Quan ho explicava, n’hi havia que s’ho prenien de broma. Recordo una senyora molt conservadora que em preguntava per les nòvies i jo li deia “a mi m’agraden els hòmens!”. Ella anava i ho explicava divertida a casa. La dona no ho sabia, esclar, però el curiós del cas és que el seu gendre també era gai.
Viure en dictadura i en una ciutat tan conservadora no devia ajudar.
Molts marxaven a Barcelona amb l’excusa dels estudis, buscant l’anonimat per a viure la seua vida com volien. A Tortosa això era complicat. Però mire, curiosament, amb el clero sempre m’hi he entès bé. Tinc capellans, bons amics, que han acceptat com soc, encara que de cara en fora no se’n sortien del guió. De tota manera, a banda de la Tortosa conservadora i catòlica n’hi havia una altra.
Quina?
Una clienta em va presentar un dia la seua parella. Un xic molt majo. Molt de gust, li vaig dir, però la realitat és que jo el coneixia de feia temps i, segurament, millor que la seua dona. Situacions com esta, a tot arreu. També a Tortosa.
Vostè de jove tenia una vida social molt intensa.
Vaig presidir la Unión Juvenil i l’Asamblea Local de la Juventud. Tot controlat pel Movimento, esclar.
Naturalment, desconeixien la seua realitat.
Naturalment. No compto que m’haguessen llogat els baixos de la Catedral per a posar-hi l’entitat (riu). Per cert, recordo un acte al Seminari, amb Don Ricardo, el bisbe. Presentava jo. De manera inconscient, vaig fer la veu més greu per a semblar més home. I les mans quietes, evitant sempre el moviment del canell, per no delatar-me. Ës que ho teníem tot tan interioritzat…
Vostè i la seua parella van ser els primers a casar-se a Tortosa.
S’acabava d’aprovar la llei. Vaig voler que fos un acte digne, per la meua família i també pel col·lectiu. Per a molts, la llei del matrimoni homosexual va arribar tard. El 2005. Moltes parelles, quan hi havia diferència d’edat entre ells, havien optat abans per l’afillament. Conec un parell de casos ben a prop.
És creient?
No crec en la religió catòlica. I sento molt tot el que patixen els homosexuals creients i practicants. L’Església els hauria d’acollir.
Celebrem el Dia LGTBI amb més violència homòfoba.
No ens en sortim. Farem conferències, desfilades i penjada de banderes. I l’endemà tornarem a estar igual.
N’ha patit alguna vegada?
Violència física, mai. Però dels comentaris no se’n deslliura ningú. Ni fa 50 anys ni ara. Però quan et convences que no ets tu el malalt, sinó els altres, et fas una cuirassa que et protegix. Jo ja soc gat vell i no m’afecta. Però molta gent patix.
Tendim a pensar que viure l’homosexualitat avui no és tan opressiu com fa 50 anys.
Vinc d’una època en què el sexe es feia amb el llum apagat i els hòmens es desfogaven al Teatro Argentino. Penso que hem millorat però queda molt encara. Els pares han de pensar que els seus fills són, abans que res, persones i els han de donar l’oportunitat d’expressar-se i parlar de sexe amb naturalitat.
Què veu quan mira enrere?
Veig algú que té la sort de tenir una família i uns amics meravellosos. Soc un enamorat de la meua ciutat. Si tornés a néixer, voldria el mateix.
