EDICIÓ PAPER // El geòleg tortosí Alvaro Arasa ha fet una recerca exhaustiva que ha fructificat en el llibre Aigües, una aproximació a les Terres de l’Ebre, editat pel grup EbreRecerca del qual forma part i que ve a explicar als usuaris les qualitats de les aigües de les xarxes municipals de subministrament -fins allà on ha pogut aconseguir dades, ja que denuncia opacitat- i també de les del riu Ebre, fonts, pous i aqüífers al territori.
Arasa ja portava anys denunciant que la gestió de l’aigua és majoritàriament fosca perquè no s’acostumen a publicar les dades sobre la composició de l’aigua que surt per l’aixeta. I sovint no pas per amagar-ne una composició de risc, sinó “per deixadesa”, la qual cosa només fa, segons opina, que alimentar la desconfiança dels ciutadans, que aposten per comprar aigua envasada i replenar recipients massa vegades: “Les analítiques certifiquen cada cop més que pixem plàstic”.
“L’aigua ha de ser de qualitat i complir una normativa estricta. Per tant, l’aigua ha de ser bona. Però la gent té un nivell de desconfiança respecte de les aigües municipals que la porten a buscar alternatives com ara anar-la a buscar a una font d’on no sabem de quina qualitat o garantia surt; les garrafes; l’osmosi inversa, a partir del gran màrqueting que se n’ha fet i que requerix una inversió important…”, analitza Arasa, que oferix com a alternativa més òptima un filtre de carbó actiu granulat que “absorbix el clor i derivats i manté l’aigua amb totes les sals que ha de tenir, a diferència de l’envasada.”
En relació amb la publicació de dades municipals, Arasa recorda que són pocs els ajuntaments que sí que les publiquen i generen transparència, i posa l’exemple de Tortosa, on recorda que ell ho va demanar insistentment i agraïx que actualment es done esta informació al ciutadà. “També ho publiquen el Consorci d’Aigües de Tarragona [abastix en alguna mesura la xarxa municipal de diversos municipis ebrencs] i l’Ajuntament de Flix, tot i que ho fa a través d’Ercròs i seria millorable”, recorda. I persistix: “La resta d’ajuntaments són reticents a publicar-ho i, per tant, la informació sobre les aigües que se servixen poble a poble no hi és; està amagada. I estan en el seu dret de no publicar-ho perquè la llei no els obliga”, explica Arasa.
La normativa sí que fa preceptiva la comunicació de dades al Sistema d’Informació Nacional de l’Aigua de Consum (SINAC), però este organisme, al seu torn, només fa públic el grau de potabilitat de l’aigua, no la composició.
Pel que fa a la resta de masses d’aigua, el geòleg ebrenc ha fonamentat el seu treball en les dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), que fan el seguiment de pous, fonts i aigües superfícials, recollint-ne les característiques fisicoquímiques (clorurs, sulfats, calç, magnesi…), metalls pesants, substàncies orgàniques i plaguicides.
El llibre oferix al lector molta informació sobre les fonts, bibliogràfiques o digitals, on es poden trobar dades. En general Arasa opina que l’estat de les aigües al territori té “un nivell bastant acceptable, tot i que el riu està condicionat per l’activitat de tota la conca i té una mica de tot”. També matisa que la normativa en general és massa laxa. “Els aqüífers estan prou bé, tot i que tenim el problema dels nitrats [procedents de la gallinassa i dels adobs orgànics] i dels plaguicides. En els darrers 50 anys, la indústria fitosanitària ha entrat a totes les finques de manera espectacular, i ara estan arribant estes substàncies a aqüífers ubicats a 100 o fins a 150 metres de profunditat”, revela, i alerta que això suposa un perill a 50 anys més vista “si no ho aconseguim controlar una mica”.
El llibre oferix un mapa sobre nivells de generació de nitrats, basant-se en les dades del Departament
d’Agricultura, en què Tortosa, Roquetes i Ulldecona són els municipis amb uns nivells més alts.
