Que recordi, entre els amics que, per proximitat geogràfica i relació continuada, arriben a septuagenaris aquest any 2020, n’hi ha uns quants que amb aquest article m’agradaria felicitar públicament, bàsicament pel fet que han estat, també, uns nois que, per la dimensió de la seva feina, han tingut (això depèn de moltes coses) alguna repercussió social.
Es tracta -per ordre d’aparició en aquest Gran Teatro del Mundo, que deia, em sembla, Calderón de la Barca- de Josep M. Franquet Bernis (Tortosa, gener de 1950), d’Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova, maig de 1950), de Josep M. Figueres i Artigues (Vilanova-Valls, octubre de 1950) i de Manuel Mellado (Adra, Almeria, també octubre 1950). I si no ha de ser considerat immodèstia, jo també m’incorporo a aquesta petita nòmina, ja que ahir mateix, 3 de setembre del mateix any que els altres, vaig sortir tan panxo, també a Vilanova, de l’escarxofeta de ma mare, Teresa Pujades Elias (27 d’agost de 1920- 15 d’abril de 2017), de qui justament fa pocs dies va escaure’s el centenari del seu naixement. Pobreta, va morir com un pollet a noranta-sis anys.
Per la vida que he portat, que no ha estat res de l’altre món, no crec que hi arribi. Pel que fa als altres il·lustres amics meus, tot és possible: són de bona fusta, han portat una vida material i espiritual més o menys ordenada, en molts períodes recta com una cantonada, s’han aplicat a la faena i ara, arribats als 70, continuen dali-que-dali amb el que els va empènyer, des de la tendra joventut, a ser homes de profit, personal i col·lectiu.
Així, Josep M. Franquet, tortosí de llarga nissaga il·lustrada, feta d’arrossars, tarongers, aigües i arquitectures, deu tenir la majoria de títols acadèmics, sobretot en ciències i tècniques, que hi ha disponibles al mercat. Escriu llibres plens de fórmules matemàtiques, que explica després per fer-les entenedores a tothom, sobre qualsevol aspecte de la realitat: de l’ordenació territorial al traçat d’un canal o de l’aigua que cal a un sembrat fins a la collita que es preveu. Per abstreure’s dels números, se’n va a la poesia, que manufactura també amb diligència romàntica, enyoradissa i, per tant, sentimental. Tot plegat ho amaneix amb un humor que trobo únic, perquè, abans d’arribar al final d’un acudit, només per la manera, ja em fa riure.
L’Oriol Pi de Cabanyes, net del pintor vilanoví Alexandre de Cabanyes, forma part d’una de les grans famílies de la Catalunya política, literària (el poeta Manuel de Cabanyes, mort el 1833) i industrial dels segles XVIII i XIX. S’ha dedicat completament a la literatura (novel·la, assaig, biografies), un temps a la política i ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes i del Museu Balaguer, de Vilanova. Som amics des dels disset o divuit anys, quan venia a casa i, amb el meu pare, escoltàvem els seus relats de guerra. Amb Josep M. Figueres -professor a la UAB, historiador de la premsa catalana, biògraf d’exiliats (entre ells, Casals), ha recuperat Valentí Almirall i els periodistes i polítics dels anys 30, ens vam conèixer a l’Autònoma de Sant Cugat, cap al 1970-71, quan es dedicava a la poesia visual i feia articles sobre cultura i política a la premsa. Ha estat -i és- un productor incansable de matèria escrita per a les impremtes, que quan veuen el seu nom al capdavant de 500 o 600 folis deuen dir: ja el tornem a tenir aquí. Ara li sortiran cinc llibres de cop i és que “els llibres em surten sols”, em diu. Deixa memòria del passat, lamentant -com tots- la tristor del present.
Manuel Mellado, andalús de Catalunya, arribà amb tres anys, el 1953 -se suposa acompanyat dels seus pares- a Móra d’Ebre. Allí devia començar a estudiar les coses del moment, però la base la va obtenir del que ell considera el seu mestre de vida: el barquer de Garcia (Ribera d’Ebre), que travessant el riu li ensenyava coses pràctiques i les moralitats corresponents. S’afilià al socialisme i sindicalisme d’aquells moments, sobre els quals ha tingut influència de sentit comú, fou regidor de Cultura a l’Ajuntament de Móra i les seves batusses amb l’exalcalde convergent, Santiago Campos, ja formen part de la llegenda local i comarcal. Va conèixer les intrigues nuclears d’Ascó i arribà un moment, tip de tanta bajanada política al seu voltant, que va decidir lliurar-se,sense sotana, als designis del Bon Déu i de Nostre Senyor Jesucrist (“Déu l’hagi perdonat”, que deia a l’exili el filòsof Francesc Pujols). Als afores de Móra tenia un terreny d’ametllers i, assegut en cadira de bova, s’adreçava a les altures divines implorant que Campos marxés de l’alcaldia.
Aquests són els amics de veritat que, com jo, arriben als 70, jo que, en bona part, simple cronista local, he tingut la sort de poder escriure alguna cosa sobre la seva més que considerable aportació cultural a la nostra terra.
