A veure si em sabré explicar. I vostès diran: i què ens has d’explicar? Aquí tinc el primer problema: no sé per on començar.
Al titular assenyalo tres projectes socioeconòmics (que hauran d’encarrilar i aprovar o no, convenientment pressionats, els poders polítics), dels quals s’ha parlat aquestes últimes setmanes, als quals podríem afegir-ne uns quants més, tots rellevants -i problemàtics- pel que fa al nostre futur immediat, ja problemàtic en extrem no solament pel que fa al conflicte Estat-Catalunya, sinó en paral·lel respecte al tipus de societat que, en economia, tecnologia i model territorial, ens estan preparant les noves fornades del capitalisme mundial i local, en plena batalla entre elles pel control de tots els recursos, i que no tenen altre remei, com han fet sempre, que comprar i extorquir estats, governs, partits, grans mitjans de comunicació i institucions internacionals i centres acadèmics per oferir-nos el “Món feliç”, que ja denunciava Huxley el 1932.
Posats amb aquest “plan” de grans dimensions, vostès em diran, i tindran raó, què podem fer? i, els més realistes, no hi ha res a fer. Quan el poeta deia que “Tot està per fer i tot és possible”, potser podria haver matisat que, perquè tot sigui possible, convé primer “desfer” algunes, o bastantes, coses.
Si cada país, regió, comarca, poble, carrer, família o persona comencés per “desfer” i “desfer-se” de les inútils complicacions de la vida que tenim -que ens deixen a tots en el núvol digital de la confusió i l’amnèsia i en una realitat terrenal depriment, desolada, competitiva, destructiva i ferotge- potser podríem començar a tenir alguna esperança. És que no tenim ja prou símptomes per reaccionar tots, aquí allà, de manera conjunta, compacta i sense concessions?
Quan l’ecologia popular va començar a funcionar, a meitat dels anys 70, coincidint amb els anys de transició política i l’aparició dels partits que controlarien el cos social -entre les altes esferes del poder de l’Estat i el mateix cos social-, aquesta ecologia reivindicativa va començar a ser desactivada i va ser equiparada, pràcticament, a jardineria ambiental; el desenvolupament industrial accelerat va voler ser transformat en “sostenible” i quan les concentracions econòmiques a les capitals ja portaven més molèsties que satisfaccions, els ideòlegs del moment s’inventaren el
“reequilibri territorial”.
Res de tot això és real, com a mínim de fa vint anys, quan l’ofensiva dels distints poders, aquí i arreu del món, estan en un procés de bogeria perfectament planificada per veure qui guanya la batalla del cel (ampliacions d’aeroports, satèl·lits a dojo per fer possible la tecnologia mòbil 5G, per no parlar de la militarització de l’espai, des de la qual orquestrar el desgovern del clima o la inducció de terratrèmols) i per veure qui guanya la batalla de la Terra, concebuda com una “última arma de guerra”, com ha escrit la Dra. Rosalie Bertell.
El nostre petit món català és, també, objecte d’aquestes estratègies, a les quals se sumen les conseqüències de la pandèmia, de les immigracions massives (degudes a l’espoli material i les guerres que afecten el Sud del planeta), de la concentració de recursos a les capitals massificades (ara amb la nova MAT -Molt Alta Tensió- que evacuarà energia eòlica del Baix Aragó a Barcelona, travessant comarques que ja no poden resistir el continuat despoblament, i que és on s’instal·len aquests parcs perquè, ara amb la necessitat de les energies renovables, es continuï el mateix sistema de quan es van aixecar les nuclears) i, en fi, dels desordres climàtics (posats de nou en relleu amb la tromba d’aigua al Montsià) i, per si no n’hi hagués prou, amb el projecte anunciat dels Jocs d’Hivern Barcelona-Pirineus, que poden convertir la gran serralada en una nova marea d’especulació immobiliària, destructora d’identitats socials i de paisatges, que és el que va ser Barcelona 92.