Un tatuatge és una marca de per vida. Això em van dir a casa quan vaig decidir gravar-me una figura sobre la pell, una taqueta que va precedir-ne d’altres quan vaig entendre que seria l’única cicatriu que em faria per voluntat pròpia. Perquè les esgarrapades no sempre es veuen a simple vista: les més profundes acaben sent les que ens modelen com a persones. De tristeses i alegries n’hem de viure tots, d’una manera o una altra, però hi ha un seguit d’episodis que encara avui només patim les dones.
Velles, joves, migrants, de diferents orientacions sexuals o identitats de gènere, altes o baixes… no se’n salva cap. Aquesta setmana la jove actriu Millie Bobby Brown ha saltat contra els mitjans per les crítiques a la seva aparença, destacant que “el fet que alguns articles estiguin escrits per dones ho empitjora”. S’hi sumen altres accions com el repte a les xarxes de noies mostrant cossos normatius afirmant que “són de complexió mitjana” o les tradwives que hem importat dels Estats Units. Dones en contra dels valors feministes pels quals tant van lluitar les nostres avantpassades. Perquè entres les coses que ha aconseguit el patriarcat, que ara vol continuar desenterrant la dreta, hi ha el fet d’enfrontar-nos les unes contra les altres.
Totes aquestes accions i comentaris, sumats a mirades, abusos, violacions… que ens veiem obligades a viure en carn pròpia o aliena, ens van deixant marca. Cicatrius invisibles que ens modelen al 50 % de la població, segant la nostra llibertat en l’espai públic, en la nostra carrera professional i fins i tot en la salut. I, malgrat tot, encara hem de sentir que el 8 de març no és necessari.
