Difícil escollir un tema, de tants com n’hi ha hagut durant el mes, i els que es visualitzen a l’horitzó, immediat i a mitjà o llarg termini. Per exemple, l’èxit de «les cartes de Pedrell». El 29 de setembre es coneixia que les Terres de l’Ebre revalidaven la posició d’estar entre les 100 destinacions més sostenibles del món, des que van entrar-hi l’any 2016 i des de llavons no n’han sortit.
També arriba a les pantalles el documental “Relats del canvi global”, sobre la gestió dels canvis al delta de l’Ebre. A meitat de mes es verificava que l’economia a les Terres de l’Ebre havia crescut el segon trimestre (això si, la inflació i els impactes de l’economia internacional alentiran la recuperació fins a final de l’any que ve).
Dimarts el Consell de Ministres aprovava inicialment els pressupostos, amb important càrrega social, potser per dissimular l’increment del 25% dels diners públics per a Defensa. Diumenge, l’opinador Anton Losada (elDiario.es) recordava la màxima que Adam Smith va deixar escrita a «La riquesa de les nacions»: «la tasca d’un govern és governar procurant causar les menors injustícies, humiliacions i incomoditats possibles als governats», i és que, com deia un altre economista, Peter Bauer, “la pobresa no té causes, però la riquesa sí que en té” i afegeix que les causes de la riquesa són el coneixement i la col·laboració.
Del desgavell i la manca de Govern, millor no parlar-ne. Igual que del cinquè aniversari de l’1-O. El que no vull és oblidar el que passava fa 84 anys al front de l’Ebre. La memòria històrica esdevé homenatge als valents soldats republicans, i cobra més sentit enfront de la ignomínia dels poders de l’Estat envers la història. «Quanta guerra» ajuda a fer evidents tantes coses, com tantes altres que s’han fet i es duen a terme.
Al front de l’Ebre es portaven 80 dies de batalla (i encara en faltaven 35 per a acabar). La rutina desesperava els generals feixistes Yagüe i Garcia Valiño. Aquell 7 de novembre la 82 Divisió de Franco va assaltar la cota 259, a mig kilòmetre de la cruïlla de Les Camposines, però els republicans ho van recuperar amb contraatacs immediats. «Franco s’estampava constantment contra els objectius de Modesto i Líster. Els generals franquistes ho consideraven un fracàs», va escriure Jorge M. Reverté. El coneixement, segons Bauer, és causa de la riquesa, també en aquest àmbit.
Allò que sembla condemnar a les Terres de l’Ebre a una nova ignomínia històrica és al greuge comparatiu que suposa la gestió de les emergències de la indústria petroquímica de Tarragona i la gestió que es fa de l’emergència nuclear.
Al Camp de Tarragona es formen els voluntaris de Protecció Civil, i es prepara una prova pilot sobre la nova tecnologia d’un sistema d’alerta d’emergències per SMS, i que es provarà durant el simulacre de confinament de la població per un supòsit d’accident a la química de Tarragona. S’efectuarà el pròxim 2 de novembre. L’enviament massiu de missatges als mòbils s’està desplegant des del mes de juny i s’han previst diverses proves reals arreu de l’Estat.
Mentrestant, a les Terres de l’Ebre el dijous 29 de setembre unes quaranta persones van participar en el simulacre del Pla d’Emergència Nuclear Exterior a les Centrals Nuclears de Tarragona (PENTA), per exercitar el desplegament policial en cas d’accident nuclear a l’entorn de la central d’Ascó. En l’exercici, els membres del Consell de Seguretat Nuclear (CSN), conjuntament amb els Mossos d’Esquadra i la Unitat Militar d’Emergències (UME), s’han establert en quatre punts als termes municipals del Molar, Maials, la Fatarella i Móra la Nova, per conèixer els punts de controls d’accés i verificar l’equipament radiomètric. El responsable assegurava que l’exercici havia estat un èxit. “Tot ha funcionat perfectament, tothom sabia on havia d’anar i l’assignació dels dosímetres ha anat molt bé, estem molt contents“.
I els avisos a la població? No hi havia ningú de protecció Civil, potser perquè no s’ha de protegir la població? I la participació dels ciutadans? Quan es farà un simulacre de veritat? Sense coneixement ni col·laboració, no hi ha riquesa, deia Bauer.
