Enceto la pàgina en blanc, sense saber ben bé què tractar en l’article d’este mes. La ràdio torna a parlar de la sequera extrema que ha fet reduir els cabals dels canals de la dreta i l’esquerra de l’Ebre. Els pagesos no saben si podran acabar amb èxit la temporada de l’arròs d’enguany. Al nord, la situació encara és pitjor. Fins i tot no saben si tindran prou aigua per a salvar els arbres. I això sí que és greu. Es demanen ajuts. L’administració, probablement no fa prou. Escolto això a la ràdio, a la terrassa de casa, mentre als jardins del davant, pertanyents a un organisme de la Generalitat, reguen la gespa nit i dia. I al solar que hi ha uns metres més enllà, propietat de l’Ajuntament, també. Un dels partits que es presenten a les eleccions Generals diu obertament una altra vegada (altres no ho diuen però ho pensen) que ja n’hi ha prou de tirar l’aigua a la mar. Qualsevol excedent ha de ser transvasat. Hem de ser generosos amb els pobres veïns del sud. Se veu que no poden continuar urbanitzant ni fer més hivernacles. I aquí, hectòmetres d’aigua del riu, cada dia, se perden a la mar. Com som d’insolidaris!
Les onades de calor es van succeint una darrera l’altra, disposades a batre un nou rècord que deixa curt l’aconseguit l’any anterior. Gràcies als meteoròlegs coneixem nous conceptes, com ara els de “nits tòrrides” ó “esclafits secs” que hem d’unir a altres que ja fa anys que ens sonen com els del “Niño”, o “desgel dels pols” i “retrocés de les glaceres”. Malgrat tot, segons ens adverteixen destacades autoritats, no n’hem de fer cas del que alguns anomenen canvi climàtic. En realitat no existeix. Asseguren aquests bons negacionistes que tot és un invent. Se veu que no són més que tàctiques mediàtiques d’alguns científics bojos -a sou d’obscurs interessos- que en realitat tenen la perversa finalitat de retallar la producció de les indústries del primer món. Ja se sap que les sequeres extremes i les calorades o els aiguats i les barrancades han existit tota la vida. Avui, els mitjans de comunicació ho exageren tot.
Des de la mateixa terrassa veig la platja plena d’ombrel·les. Centenars de famílies gaudeixen d’una nova jornada de vacances. Els pares prenen el sol. Els xiquets juguen a l’arena. Altres es banyen sota la seva atenta mirada. Patinets de pedals zoomorfs i de múltiples colors solquen intrèpids les onades. Este estiu en alguns punts, els mòbils, sempre a punt, ens han mostrat escenes escandaloses: tintoreres, que s’han atrevit a pertorbat el bany de les pobres famílies. Que s’han cregut aquests bitxos ! Tots sabem, gràcies a les pel·lícules del gènere, que això no és bo. Fixeu-vos sinó, el que està passant a l’Estret de Gibraltar i les orques assassines que de manera organitzada ataquen pacífics iots velers. Això no es pot permetre de cap de les maneres. I menys a la mítica mar d’Odiseu, que per cert, és la mateixa mar on continuen desapareixent de manera inexorable centenars i centenars d’homes, dones i xiquets. Aquells que tenen la insana mania de passar de la riba sud cap a les costes de l’Europa civilitzada. Allí on les famílies es banyen sempre i quan ho permeten les maleïdes tintoreres. Allí on continuem abocant tones de merda i plàstics -i olis corporals per no cremar-nos la pell blanca. Pobret el nostre Mare Nostrum. Només calen les pasteres, les màfies i els cossos en descomposició al fons del mar. La mateixa mar on els nostres xiquets, ara mateix s’estan banyant els peus i naveguen en aquell patinet en forma de drac verd. Això és Intolerable!
Aquest juliol, però, és diferents d’altres. Serà el primer juliol en tota la història que se celebrin unes eleccions generals. Unes dates inusuals que suposaran un esforç addicional per que la ciutadania, cansada ja de cicles electorals, vagi a votar. Les legislatures, tant al Congrés dels Diputats com al Parlament de Catalunya, són curtes i ja fa temps que no compleixen els quatre anys, ni de lluny. I en conseqüència les eleccions es van alternant successivament. Pràcticament sortim d’una campanya electoral i entren en una altra. Bé de fet, si jutgem les actituds dels partits polítics -tots- crec que ja fa anys que estem en una continua campanya electoral. Venim d’unes eleccions municipals, ara les generals i algunes veus apunten la possibilitat que hi hagi unes catalanes abans d’acabar l’any. Candidates i candidats, partits polítics, tertulians i opinadors s’esforcen -a 40 graus a l’ombra – en explicar-nos les seves propostes, fer-nos saber l’evolució de les enquestes i els sondejos i informar-nos de les campanyes de cadascuna de les formacions. Uf, quina peresa!
