Amb aquest lema esperançador, diverses organitzacions socials, ecològiques, polítiques i veïnals d’arreu de Catalunya convoquen per a aquest dissabte 4 de març (18 h, plaça de Catalunya, de Barcelona) una concentració unitària que, com diu el Manifest fet públic, “aglutini totes les lluites del territori i els moviments socials per reclamar un canvi de rumb del model socioeconòmic que està trinxant les nostres terres i que cristal·litza en l’Acord de Pressupostos aprovat recentment”.
Ja no es tracta només dels conflictes derivats de la construcció del Hard Rock a Vila-seca-Salou, de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona (ara amb la proposta recuperada de la tercera pista sobre el mar) o de l’anomenat Quart Cinturó (B-40) entre Sabadell i Terrassa (un projecte també antic), sinó de tantes altres situacions que generen tensions territorials, econòmiques i socials entre uns projectes de gran dimensió, presentats per potents inversors, molts d’ells, internacionals, i les conseqüències que aquests projectes tenen damunt del territori del país (normalment d’ecologia fràgil) i del seu teixit econòmic, igualment fràgil i sustentat damunt economies locals i familiars de dimensions petita i mitjana.
Aquesta és -com a mínim de fa 50 anys, quan la mundialització de l’economia començà a instaurar-se- la base de tots els conflictes que hem hagut i estem suportant. Així s’han anat acumulant els greuges, les tensions i les desafeccions polítiques, tant a les capitals superpoblades com en moltes comarques -no solament abandonades, sinó llargament explotades- entre uns conglomerats financers i la base de l’anomenada societat civil, desconcertada i indignada davant la prepotència d’aquesta elit mundial (amb potents delegacions a cada país) i davant l’escassa o nul·la efectivitat d’uns poders polítics (elegits democràticament per a més vergonya), que no semblen dirigir el rumb social, sinó ser dirigits per anònims gestors (alguns cada cop més coneguts) que controlen tot el procés econòmic de la vida humana damunt de la Terra.
En tots aquests anys podríem fer una llarga llista d’imposicions i d’indefensió entre uns i altres, una relació que des dels anys 70 un grup de periodistes compromesos (entre els quals, també, Santiago Vilanova i Jaume Reixach) vam establir en molts llibres i textos periodístics diversos i que jo mateix (dispensin l’autocita) vaig resumir fa vint anys, el 2003, en el volum Catalunya es revolta (Angle Editorial), que naturalment no va ser èxit de vendes, perquè el nostre catalanisme polític, cultural i editorial devia considerar que només interessava a quatre gats.
Per què, en aquesta última fase, es tornen a plantejar, més acusadament encara, els conflictes i situacions que ja denunciàvem fa gairebé 50 anys? I com és que ni democràcia, ni llibertats, ni partits, ni governs, ni estatuts, ni aspiracions a la independència, han pogut contenir aquesta torrentada d’economia salvatge -presentada ara amb el maquillatge de la virtualitat digital- que manipula, fragmenta, destrueix i ofega, en definitiva, l’essència de la vida sobre la nostra terra?
L’expresident Pujol deia fa poc: “Tenim el país desendreçat”. Tants com ell, a totes bandes del circuit polític i econòmic general, si fossin sincers, podrien acabar dient el mateix si haguessin estat atents a les conseqüències de les moltes decisions que, en nom del “progrés” i de tantes virtuts incomplertes, van prendre, o col·laborar a prendre en instàncies superiors, durant tants anys: de la nuclearització del país als transvasaments d’aigües, de la invasió petroquímica a la ruïna de l’agricultura, de la pèrdua de terres i poblacions amb els embassaments a la sobreexplotació agrícola i del mar, i així tantes i tantes.
El 4 de març, a Barcelona, tornaran a ressonar tantes esperances frustrades, i allí m’agradarà veure si tots aquests que branden amb fervor l’estelada de la llibertat són capaços de veure, també, que aquesta llibertat no es podrà obtenir si el país continua essent ocupat per molts que es fan dir “defensors de la terra”, com canten a Els Segadors, mentre amaguen interessos que no tenen confessió.
