HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catDeltebre: des del fang a la professionalitat

Deltebre: des del fang a la professionalitat

La guerra i la postguerra a les Terres de l’Ebre van afectar moltíssim la gent. Hi faltaven recursos materials i econòmics. Hi havia molt analfabetisme i una distància molt marcada entre pobres i rics.

Vinc d’una família formada per “Malivern” i “Selletes”, a la pedania de Jesús i Maria, amb set persones i sense recursos. L’únic ingrés econòmic de què disposàvem era el procedent del treball del pare; la mare tenia molt poca salut i molts fills per criar.

La majoria dels habitatges eren barraques per a les persones i barraquetes per als animals. L’alimentació era pobra i desequilibrada. Amb molta sort menjàvem carn de gallina els dies de Nadal. Els joves de menys de 50 anys no acaben d’entendre els esforços d’aquelles generacions dels nostres vells, que ja en queden pocs, i que ens van impulsar a sortir al món. Ens van donar suport, i nosaltres pensàvem a estalviar per al demà d’aquests fills que avui viuen molt més còmodes i amb menys sacrificis i esforços. Cap dels nostres fills i filles ha viscut en una barraca.

Érem pobres però feliços, respectuosos, treballadors i agraïts. En el meu cas, si el prenem com a exemple, la manca de recursos econòmics em va impedir poder començar a anar a l’escola primària aviat: fins als 9 anys no vaig poder assistir-hi. Els tres mestres que recordaré tota la vida per la seva dedicació a la docència i per atendre les famílies més humils foren: Doña Elena Errea Reta, Don Felix Gracia Pérez i Don Rosendo Roc Peñaranda. Descanseu en pau allà on sigueu, i gràcies per tot.

Als 14 anys vaig acabar l’EGB amb bones notes, i era moment de decidir el meu futur amb el consentiment de la família, perquè necessitaven la meva aportació. El meu germà Salvador, que en pau descansi també, volia que jo no fos un esclau com la resta de germans i pares.

Els mestres esmentats anteriorment de l’escola pública, i Don Mariano, de la privada, em van escollir, juntament amb altres nois, per assistir a uns exàmens d’àmbit provincial, de Tarragona, que organitzava la COSA (Cambra Oficial Sindical Agrària) per donar 3 beques per fer el batxillerat a les Universitats Laborals de Tarragona, Córdoba i Sevilla, respectivament. La sort em va ajudar, atès que juntament amb un noi de Vila-seca i un altre de Bràfim vam ser escollits, i així vam poder començar el camí cap un futur diferent.

L’any 1958, amb 15 anys, vaig ingressar intern a la Universitat Laboral de Tarragona. El dia a dia no era fàcil, fins que em vaig relaxar i vaig deixar de pensar tant en les penúries familiars. La guitarra de Joan Manuel Serrat, internat amb mi, em distreia els caps de setmana. També, sortir a passejar per les rambles de Tarragona.

Els 3 mesos d’estiu, anava a regar panís, i feia altres feines no massa pesades a la Finca del Capità i a la Panadería Conesa de Jesús i Maria, repartint pa pel poble. Fins aquí, totes les despeses eren cobertes amb la beca de la COSA.

En acabar el Batxillerat, em van proposar dues opcions: entrar al Seminari per estudiar de capellà o fer el peritatge agrícola. Em vaig decantar per l’Agricultura a l’Escola d’Enginyeria Tècnica Agrícola de Barcelona, sense beca. Havia de treballar sí o sí, i dormir poc. Així que vaig entra a la secció de comptabilitat d’un taller a Badalona, i a una finca de clavells a Premià de Mar.

El 1968 vaig acabar l’Enginyeria Tècnica Agrícola en Explotacions Agropequàries a Barcelona. Llavors vaig començar a preparar-me per presentar-me a les dures oposicions a la Funció Pública Estatal del Ministerio de Agricultura a Madrid.

El 13 de novembre de 1970 vaig ser nomenat funcionari de carrera per oposició, al Servicio de Extensión y Capacitación Agraria del Ministerio de Agricultura, Ganadería, Pesca y Alimentación.

El meu primer destí va ser a la província d’Àvila. Després vaig anar a Reus i, finalment, a Amposta, on vaig exercir durant 39 anys desenvolupant funcions de director, cap d’estudis, coordinador de cursos no reglats per a adults i professor de l’Àrea Tecnològica. L’any 2009 em vaig jubilar.

Estic molt orgullós dels meus pares, germans, núvia (dona, posteriorment), sogra, també dels 3 mestres de primària, abans esmentats per les ajudes rebudes, i d’haver pogut fer una carrera universitària sense recursos. També, de l’honor de ser el primer funcionari de carrera per oposició de l’Estat espanyol nascut a Deltebre (1970).

Aquesta ha estat la meva experiència, que és la que m’ha permès progressar a la vida. Una cosa que tenim la gent de Jesús i Maria i la Cava és capacitat de treball i constància. Els nostres vells es van sacrificar, nosaltres vam obrir camins, i la gent que ara es forma anirà més enllà. Segurament ells viuran canvis més profunds que els que hem viscut nosaltres. Espero i desitjo que tinguin tanta sort com vam tenir nosaltres.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 10 = 18

Últimes notícies