Fa dues setmanes, els carrers del meu poble, Santa Bàrbara, van omplir-se de joia i brillantina. No parlo de cap carnaval ni celebració de festa major, sinó de la segona edició del festival Rihihiu. Per a aquelles persones que no hi esteu al corrent, el Rihihiu és un festival que va néixer l’any passat al cor de la Plana i que té com a objectiu celebrar la pluralitat d’expressions vitals de la gent (ja siguin de gènere, de sexualitat, etc.) als espais rurals, a través de la reinterpretació de la nostra cultura i folklore. Sé que dit així pot sonar molt abstracte, però la veritat és que crec que puc afirmar que, viscut en carn, va ser una experiència transformadora per a molta gent.
Alguns dels actes principals de la celebració van ser una desfilada amb majorettes i drag queens pels carrers del poble, un espectacle de circ de l’artista Amer Kabbani amb la col·laboració de les iaies locals, concerts d’artistes com Paolo Angeli i Tarta Relena, la performance “Galop de panderetes” de Laia Gimeno, etc. Per a mi, moderneta de poble acostumada a haver de pujar a Barcelona per poder consumir cultura de qualitat, veure una programació tan completa i interessant al meu poble em va emocionar i em va fer sentir molt orgullosa de ser d’on soc.
Allò que em va fer emocionar més, però, no van ser els actes en sí, sinó veure la implicació i l’interès de tota la gent del poble que hi va participar. Moltes de les actuacions tenien un contingut de crítica i de reivindicació important, com és el cas de la performance “Galop de panderetes”, on Laia Gimeno es va despullar, en sentit literal i figurat, per parlar-nos de la seva condició com a persona no-binària, o de la desfilada de majorettes pels carrers del poble, acompanyades de la drag queen local Luzbel i de Graham Bell Tornado, artista travesti escocès. Jo, de reüll, anava mirant a ma iaia durant les actuacions, imaginant-me què deuria estar pensant i si ens estaria prenent a tots per bojos i degenerats. Tanmateix, crec que aquell cap de setmana vaig rebre una lliçó d’humilitat, i és que moltes de les persones grans que van acudir a l’esdeveniment van sortir-ne contentes i revolucionades, inspirades, fent-se seu el discurs de com d’important és, avui en dia, tenir una ment oberta i acceptar a tothom tal i com és. Entre elles, ma iaia.
Crec que un dels al·licients d’organitzar activitats així als pobles petits és la possibilitat real de transformació i incidència en el pensament de la gent que hi acudeix. A espais urbans de gran magnitud, com podria ser Barcelona, a aquest tipus d’actes acaben anant-hi, al final, la gent de sempre, gent que ja forma part del col·lectiu, gent que ja està al dia i que ja coneix les realitats que s’hi comparteixen. Als pobles, en canvi, és molt fàcil involucrar-hi a tota la gent del municipi i crec que això és crucial, ja que permet que persones com ma iaia puguin exposar-se a idees i vivències que, si no fos per això, no arribarien a conèixer mai. I això és fonamental: que l’art i la cultura serveixin no només per mirar-nos el melic, sinó també per compartir-los amb la comunitat i contribuir a que aquesta sigui un espai més inclusiu i segur per a tothom.
