Paul Collier, va publicar el 2007 The Bottom Billion, traduït a l’espanyol com El club de la misèria, on estudia els problemes dels mil milions de persones més pobres del món, repartides en uns 50 països. I, per a fer-ho, analitza, a més de les qüestions econòmiques, la política tal com funciona realment, deixant de banda teories i ideologies.
Aquesta mirada a la política sense ulleres ideològiques ni posicions teòriques prèvies resulta suggeridora. I com que es tracta de països poc desenvolupats, les coses són més transparents que en els països més complexos. Per això alguns de l’anàlisi que fan Collier i els seus col·laboradors ens poden servir per fer llum en els nostres problemes.
Per exemple, els països corren el risc de patir cops d’Estat i guerres civils si reuneixen certes característiques: una renda escassa i un creixement lent o negatiu, per un costat, i un grup ètnic predominant però no exclusiu, per l’altre. El risc augmenta si hi ha hagut cops d’Estat o guerres civils abans.
Tot això, per exemple, ho tenia Espanya a la dècada de 1930: una tradició de cops d’Estat i guerres civils al segle XIX, amb un recent cop d’Estat el 1923, a més d’una renda per càpita baixa i un creixement lent. Hi havia també una nacionalitat predominant, la castellana, però no era exclusiva. És a dir, hi eren tots els ingredients per a patir un cop d’Estat.
Finançar una guerra civil costa diners. L’espanyola va començar amb un cop d’Estat, que són més barats, ja que l’Estat finança l’exèrcit, una part del qual es rebel·la. El cop, com a tal, va fracassar. La salvació per als colpistes estava a convertir-lo en una guerra civil. Per a això necessitaven recursos, que no tenien. Per sort per a ells, i desgracia per a la República, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista els van finançar, i van enviar tropes i armament.
Explica Collier que una renda baixa significa pobresa i que un creixement lent implica desesperança. En aquest context, una part de les generacions més joves vehicula les seves ambicions a través de l’exèrcit i lluint per obtenir el que creien merèixer. Si l’economia és dèbil l’Estat també ho serà, per la qual cosa rebel·lar-se no resulta gaire difícil. Normalment, els rebels solen fer llistes de greuges per justificar-se, i els acadèmics recorren a les grans idees, en funció de les seves inclinacions, per justificar-los o condemnar-los.
Afortunadament, Espanya ja no és un país de renda baixa i creixement lent. Per tant, ja no som un país propens als cops d’Estat, diguin el que diguin alguns.
Molta gent a Espanya sembla pensar que cal que el país sigui uniforme culturalment i nacionalment per poder mantenir-lo unit. Collier constata que les coses no funcionen així: la majoria de societats que viuen en pau tenen més d’un grup ètnic i, per contra, un dels pocs països, de renda baixa, ètnicament pur és Somàlia, que viu en un col·lapse civil permanent. Això sí, constata que els països amb diversitat ètnica, però en els que predomina clarament un grup ètnic, corren un perill major de tenir conflictes greus. Un cas extrem fou Ruanda. Collier conclou que hi ha vegades que el grup majoritari abusa de la seva autoritat, i altres que els grups minoritaris no confien en el govern de la majoria i tracten d’imposar el seu propi domini sobre el seu territori. En aquestes categories entrarien Espanya i Catalunya.
A continuació, Collier fa referència a les anàlisis de Jim Fearon y David Laitin sobre la relació entre la discriminació de les minories ètniques de tot el món i les rebel·lions protagonitzades per aquestes minories. Encara que van constatar que hi havia discriminacions, no van trobar que hi hagués una relació estadísticament verificable. Moltes rebel·lions contra el govern que són justificades amb raons ètniques en realitat responien a altres motivacions, com les ambicions econòmiques i de poder d’uns i altres.
Un altre tema que tracta Collier és el de la corrupció, que es desenvolupa en tres àrees principals. La primera és la dels contractes internacionals, amb la complicitat d’alguns bancs. El cas que afecta el Rei emèrit, a Espanya, és d’aquests. El segon àmbit és el de l’extracció de recursos naturals, que té poc pes entre nosaltres perquè ja no som exportadors de recursos naturals. Aquestes dues àrees de la corrupció estan sent combatudes en l’àmbit internacional.
L’estrella de la corrupció a Espanya és el tercer àmbit, el de la construcció. A Espanya i Catalunya n’hem vist un reguitzell inacabable de casos. Aquest sector reuneix unes característiques que el fan idoni per a les activitats corruptes. Per un costat, quant a l’habitatge, tenim les requalificacions de terrenys i els permisos. Per l’altre, en l’obra pública, les adjudicacions i les modificacions puntuals durant les obres.
La característica fonamental d’aquest sector és que no és fàcil posar-hi preus de referència a les obres, ja que els projectes solen ser únics, i els contractes no solen estar “complets”. Així el seu control resulta molt difícil.
Collier afegeix: “Existeixen càlculs fidedignes sobre com la corrupció està encarint… la construcció i, per consegüent, reduint el creixement. Els efectes són considerables. […] Els diners corruptes suposen alguna cosa més que un malbaratament. […] Les grans sumes de diners fruit de la corrupció, en permetre que l’estratègia del clientelisme triomfi sobre les pràctiques polítiques honrades, tendeixen a espatllar el procés polític”.
Se sol pensar en la democràcia com un sistema en el qual hi ha eleccions, i poc més. Però la democràcia no funciona bé sense les regles que regulen com s’exerceix el poder. Organitzar eleccions és la part més fàcil. Però té els seus perills: en la lluita pel vot, el clientelisme s’imposa. Les eleccions poden decidir qui exerceix el poder, però no com l’exerceix. Algunes democràcies tenen moltes competicions electorals però pocs mecanismes de control.
Els “frens i contrapesos” triguen a consolidar-se, ja que els partits amb possibilitats de governar tenen poc interès en què s’eviti el clientelisme i es controli el seu finançament. Sense frens i contrapesos el creixement del país perd força. Això és, en bona part, el que hem viscut darrerament.
Hem patit un problema que observa Collier en altres països: “En la transició a la democràcia hi ha poderosos incentius perquè diferents grups competeixin electoralment, però no perquè estableixin els controls necessaris.” Per sort “el creixement… contribueix al fet que els frens i contrapesos polítics es consolidin, fins… que… acaben per convertir-se en un valor polític per si mateixos” Unes institucions polítiques sanes són el resultat del creixement del passat i la base del creixement futur.
Si els controls de la malversació són prou rigorosos, el clientelisme no és viable i la política, en paraules de Collier, en lloc d’atreure a pocavergonyes atreu persones altruistes. Però, allí on els frens i contrapesos fallen, la batalla electoral es resol “amb la victòria dels corruptes”.
A Espanya i Catalunya la corrupció i el clientelisme han campat a plaer durant algunes dècades gràcies a la feblesa dels frens i contrapesos. Quan funcionen bé, els polítics, per a aconseguir vots, han de proporcionar serveis, infraestructures, justícia, seguretat, etc. Si els frens i contrapesos no funcionen bé, la manera més fàcil d’aconseguir suports és ajudar al fet que s’enriqueixin algunes persones influents o “cacics” de pobles, barris, entitats, etc. D’aquesta manera, la comunitat s’ha de conformar amb uns mals serveis, una mala justícia, uns equipaments deficients, inseguretat, etc.
El ‘Democracy Index 2020′ de ‘The Economist Intelligence Unit’ classifica a Espanya entre les 23 Democràcies Plenes del món (segons la puntuació, som la numero 22). Altres països, com França, Itàlia, Estats Units o Bèlgica estan classificats en un nivell inferior, el de les Democràcies Defectuoses. Com pot ser això? Tenim molt bona puntuació quant a procés electoral amb pluralisme (compareu-ho amb el que va passar als Estats Units amb Trump) i en cultura política, però tenim una puntuació més baixa quant al funcionament del govern i la participació política.
Després de la crisi del 2008 i les seves seqüeles, l’opinió pública s’ha girat en contra de la corrupció, però, com assenyalen alguns analistes, és difícil eliminar del tot el clientelisme. I es continuen menyspreant els controls: només cal mirar el que passa amb la renovació de moltes institucions que actuen com a frens i contrapesos. Tenim encara deures pendents per ser un país avançat. Venim d’on venim.
Quines conclusions podem treure de tot això? En els debats públics se solen enfocar aquests problemes com a problemes morals, però en realitat, hi ha raons estructurals i de fons que els fan possibles. Aquests rerefons estructurals és una condició necessària, però no suficient. Cal afegir-hi les ambicions econòmiques i de poder, les ambicions personals, perquè els cops d’Estat, els conflictes ètnics i la corrupció es facin efectius.
La majoria de la gent és bona gent, però sempre hi ha una minoria que són com són, i arrosseguen a una part dels altres. Les esmentades estructures són les que ho fan possible, i si les identifiquem correctament, les podem canviar. Avui no resulta fàcil veure-les perquè hi ha força gent interessada a marejar la perdiu. Per això convé que mirem els problemes sense ulleres ideològiques o sense esquemes obsolets, per a veure els problemes com realment són. Tan sols així podrem sortir del laberint en el qual vivim.
