Aquesta crisi ens hauria d’ajudar a veure-hi més clar i en el camí de tornada a la normalitat hem de buscar l’equilibri entre la salut física i la salut econòmica, totes dues molt interrelacionades. Necessitem una autoritat efectiva sense caure en el despotisme que aquestes crisis poden facilitar. Sobren militars i falten professionals que sàpiguen del tema i encara que no ens agradi recordar que caldrà tornar l’ajuda europea i com diu el cantautor de casa nostra Artur Gaya, Quico el Cèlio: “quan s’acabi tot això ens trucaran del banc per dir-nos escolti, que aquí té un rebut per pagar…”.
Aquesta crisi ens ha ensenyat que esperança de vida i bon funcionament del sistema sanitari són dues qualitats que no sempre van juntes i ha fet evident la dita popular que diu que es veu molt fàcilment un coix quan se’l fa córrer.
El nostre sistema sanitari ha mostrat clares possibilitats de millora quant a previsió, coordinació i capacitat per generar/obtenir els recursos necessaris. Ara, malgrat les incerteses que acompanyen aquesta epidèmia i com ens apunten experts en economia i salut (1) hauríem de trobar l’equilibri entre moviments, distanciament físic, control de portadors i no descuidar l’atenció d’altres malalties que han quedat aparcades ni de les importants restriccions econòmiques que haurem de patir.
Tot això ens obliga a fer diverses reflexions per tal de preparar i millorar el futur. N’enumero algunes.
1. L’autoritat sanitària ha de manar comptant amb el lideratge dels professionals i ho ha de fer en un entorn de competitivitat, basat en la comparació de la qualitat i eficiència en els serveis, simplificant la burocratització, evitant la utilització inadequada dels serveis sanitaris, tant en el sentit de sobreutilització com en el d’infrautilització. Ser capaços de donar una resposta ràpida, de ser flexibles i possibilitar canvis de rols i adaptacions de les unitats per resoldre nous problemes. Per això és imprescindible el lideratge dels professionals.
2. Millora de la capacitat d’adaptació a situacions noves. Hem vist com institucions grans i molt escleròtiques han sigut capaces d’adaptar-se i enfocar-se cap a la resolució de problemes. També ho han aconseguit, amb els grinyols corresponents, estat i autonomies i fins i tot la indústria que ha canviat les seves línies de producció habituals.
3. L’equitat i rendiment de comptes dos punts imprescindibles. S’han posat en marxa nous rols professionals. Hem obert unitats noves, hem augmentat els llits d’UCI, hem canviat els horaris de treball, etc. Hem de buscar com ens podem preparar per fer tot això d’una manera planificada sense caure en l’augment desmesurat, per exemple, de llits de cures intensives en moments que no fan falta. Hauríem de centrar les organitzacions perquè siguin àgils i s’adaptin a les necessitats en situacions extraordinàries. Donem a l’autoritat sanitària la seva funció de garantir l’equitat i rendiments de comptes però els serveis sanitaris s’han de gestionar amb autonomia i han de ser avaluats per comparació entre ells en relació amb la qualitat que ofereixen i a la seva eficiència.
4. L’atenció primària i les residencies. L’atenció primària, malgrat haver estat eclipsada per l’atenció urgent, s’ha adaptat molt ràpidament i amb eficàcia a la resolució de problemes, fent ús de la telemedicina i encarant la gran problemàtica de residències de la gent gran. Què fem amb les residències on ha quedat palès que el component sanitari és molt alt? Ens hem de creure que l’atenció primària és la base del sistema sanitari
5. L’atenció domiciliaria. Molts de nosaltres preferiríem acabar la nostra vida sense sortir de casa nostra i amb la companyia de la gent que estimem. Ens caldrà repensar com cuidem la nostra gent gran, molt afectada per la crisi. Què passa en els domicilis, on molts viuen sols i/o amb dependències físiques i/o econòmiques?
6. Necessitem la funció d’una agència de salut pública que vetlli per nosaltres. Hem vist amb claredat la importància de la salut pública en aquestes crisis, evidència històrica però oblidada. Som un país que no ha invertit en salut pública, sempre ha sigut la germana pobra del nostre sistema . Ens cal una agència de salut publica en xarxa i no cent agències que treballin sense coordinació desaprofitant recursos. Com en totes les propostes és imprescindible la transparència, participació, diàleg i pactes i sempre amb rendiment de comptes.
7. Finançament de la recerca . Hem d’invertir en investigació, desenvolupament i innovació. En investigació clínica i de serveis sanitaris, que vol dir estudiar com analitzem i millorem el que fem, a través del dia a dia de professionals i institucions. I també en investigació epidemiològica de les nostres societats com a grups humans. L’estat hauria d’avaluar els serveis que funcionen correctament, premiar la qualitat i eficiència i sobretot ha de finançar aquesta recerca.
8. L’educació com a factor important i determinant de la nostra salut. Hem de ser molt conscients que en els determinants de la salut, els sistemes sanitaris en tenen una responsabilitat bastant minsa, a molt estirar un pes del 18% en la nostra salut colectiva. No és real el que sovint pensem, que a més inversió en sistema sanitari, millora automàtica de la salut. Un dels determinants de la salut, que es considera “proxi”, és a dir que engloba tots els altres, és el nivell d’educació.
Recordem que en l’avaluació del nostre nivell d’educació no tenim bons resultats i que són especialment dolents els relatius a iniciativa i creativitat; qualitats molt necessàries en el desenvolupament d’un país.
I aquí, l’estat té un paper molt important en la responsabilitat d’inversió en ensenyament preescolar i educació primària i no pot oblidar aquells col·lectius en risc d’exclusió que s’han de complementar.
Aquesta crisi ens pot i ens ha d’ajudar a millorar i a créixer com a persones i com a societat.
Serà així? El temps ens donarà la resposta
(1) La salida: Mejorar la capacidad de respuesta sanitaria (y social) Ricard Meneu, Vicente Ortún, Salvador Peiró, Beatriz González López-Valcárcel, Ildefonso Hernández, Pere Ibern| 19 abril, 2020
