Ha mort Carme Alcoriza, la fidel i inseparable cap de gabinet del president Jordi Pujol. Ens vàrem conèixer el juny de 1975 i es va establir una complicitat i una empatia que ha perdurat tots aquests anys.
Ara i aquí, a les Terres de l’Ebre, vull recordar la seva valuosa col·laboració fins a l’any 2002. Cap de les actuacions que en aquells anys es varen fer a totes i cadascuna de les nostres poblacions, des d’escoles, accessos, poliesportius, o moltes altres accions, ha estat aliena a la seva intervenció, com tampoc cap de les infraestructures intercomarcals d’aquells anys: Eix de l’Ebre, Ports… o temes difícils al voltant dels conflictes viscuts en poblacions com Deltebre i l’Ampolla, el tancament de la nuclear de Vandellòs o el pont del Bimil·lenari de Tortosa, entre tantes i tantes d’altres.
Sí, es prenen les decisions polítiques, però la realització d’aquestes no sempre arriba a terme, i que es facin depèn en gran manera del moment oportú de presentar-les. I era en aquest moment quan tu, Carme, intervenies per tal d’evitar “l’ara no toca”.
Vinculada a les nostres Terres, vam gaudir de dinars a les muscleres, d’estades als refugis dels Ports i de tantes i tantes trobades a Barcelona parlant de les grans dificultats de les nostres comarques, especialment en els començaments dels anys vuitanta. Et vas transformar en una ambaixadora nostra extraordinària.
Avui, des de la tristor del comiat, en aquest racó de la humanitat on ara estàs i on arriben els cors agraïts a fer-te companyia hi ets tu també, Carme.
