Hi ha una dita del món àrab sobre tres coses que s’han de fer en vida: plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre. Del que es tracta, al final, sempre segons el proverbi, és de deixar un llegat, i hi ha persones que comencen abans que els surtin les canes. Com el tema dels fills és elecció de cada persona, i dels arbres no en sé gaire cosa, aquí us parlo d’aquells que es llancen al món de la literatura de ben joves. El fet d’escriure no té edat, però publicar un llibre, i que a més tingui certa solidesa i adquireixi algun tipus de renom, són paraules majors. Això sí, lluny de ser una tendència d’ara, grans noms de la literatura com Mary Shelley, Charles Dickens o F. Scott Fitzgerald també van publicar les seves obres mestres abans de la trentena. Era un altre temps, però segur que ells també van haver d’esquivar, com fan aquells de qui parlarem avui, etiquetes diverses.
Començant pels que fan vida a la vora de l’Ebre, la periodista de Xerta Laia Viñas va guanyar el Premi Documenta 2020 amb Les closques (L’Altra), un llibre amb una història dura i costumista que gira al voltant de l’Arnau, un home que intenta reconstruir la vida al costat de la seva filla petita. Si us veieu amb força per portar una motxilla carregada durant la postguerra al Delta, Viñas ens ofereix una prosa de les que és necessari degustar paraula a paraula.
Més cap al nord, amb 25 anys, el tarragoní Pol Guasch ha publicat un parell de reculls de poemes, un assaig i una novel·la. A més, també s’ha emportat diversos premis, entre els quals l’Anagrama per Napalm al cor (Anagrama). Aquesta és una distopia difícil d’ubicar, sense lloc ni època, però amb dos protagonistes que ens transporten a una zona militaritzada on la gent viu a dures penes, un relat que commou i crema com el napalm, però carregat amb la sensibilitat de la poesia.
En un altre context passa Canto jo i la muntanya balla (Anagrama),
d’Irene Solà. Encara que no hagueu trepitjat una llibreria en dècades, segur que heu sentit parlar d’aquesta obra que acumula vendes, traduccions i representacions en sales de teatre. És una tasca d’orfebreria intentar definir-la, però a grans trets podem dir que la mallenca ens parla de dues morts: la d’en Domènec, travessat per un llamp, i la del seu fill Hilari, anys després de la primera. Explicades des de mil punts de vista, ja us dic que no és fàcil donar veu als bolets, les pedres o els arbres; tampoc ballar entre la realitat i la ficció; ni fer de la prosa música per als ulls com ho fa Solà. D’aquí el seu èxit que ens fa esperar impacients la seva pròxima novel·la, que sortirà al maig.
Qui també està preparant nova publicació és Bryan Washington, l’escriptor americà que ha donat vida a Memorial (L’Altra), la història de vida d’en Benson i en Mike, una parella que es veu obligada a separar-se uns mesos quan un dels dos ha de viatjar a Osaka per acomiadar al seu pare. No us explicaré res més, perquè no es revelen els secrets d’una novel·la com aquesta. Només us avisaré que us farà riure, plorar i fins i tot replantejar-vos els vostres privilegis.
Trio (Àmsterdam llibres), de Johanna Hedman, va aconseguir vendre els drets de traducció a diverses editorials abans de ser publicat en el seu idioma original, fet que ja diu molt d’un llibre. Malgrat el que es pugui pensar, l’autora sueca parla d’una relació entre tres amics que s’atreuen sense fer esment al sexe. La delicadesa de la seva ploma, la intimitat que transmeten els personatges i la trama plena de quotidianitat us ajudarà a entendre, si teniu més de 45 anys, la forma de veure el món d’una generació.
Havia promès cinc autors, però no podia tancar aquesta peça sense Sally Rooney. No fa falta que en digui res, d’ella, aixeca passions per on passen els seus llibres. Doneu-li una oportunitat, igual que a la resta, us faran obrir la mirada i són el clar exemple que la joventut no sempre és sinònim d’immaduresa.
