Ja em dispensaran (“dispénsen-lo”, que diu Quico el Célio), perquè de vegades (potser massa sovint) surto amb el ciri trencat de recordar aniversaris rodons en el rodar de la meva vida, com aquest del titular, amb escàs o nul interés pels lectors, però que el tenen tot per mi.
I és que arribar a París, el març de 1974 (el dia 2, justament, quan assassinaven Puig Antich), per un xavalet de gairebé 24 anys, és cosa de recordar. I, com que “De sobte, comprenc que l’home és la memòria”, que deia el gran Vergés, doncs aquí torno evocant aquells vuit mesos que hi vaig passar, de març a octubre, quan els meus pares, a Vilanova, celebraven els seus 25 anys de casori, el primer fruit del qual va ser un servidor. I no era qüestió de no ser-hi.
Havia acabat el servei militar (el “servici”, que deien alguns) el desembre de 1973, però amb l’atemptat contra Carrero Blanco (bravo, gent d’ETA, encara que fos amb el vist-i-plau de la CIA, que ja sabien què es feien), els soldadets del Govern Militar a Barcelona, davant de Colón, ens pensàvem que ens hi estaríem uns mesos més. No va caldre: la torna de Carrero va ser, seixanta dies després, Puig Antich, recordat fa un mes en el cinquanté aniversari.
Em calia escampar la boira de desfilades i cornetins castrenses i, després d’una volta de quinze dies per Itàlia, Bulgària i Grècia, acompanyant un matrimoni musical de Vilanova (la pianista Leonora Milà i el seu marit i mànager, Joan Deltell), vaig dir-los que em deixessin a Nîmes per agafar el tren cap a París.
Així va ser, després d’escoltar quatre o cinc concerts de piano, quan per via fèrria (que és la millor manera d’entrar a una gran capital) vaig ser dipositat, com un bagul més, a l’estació d’Austerlitz, que em va impressionar per la seva grandiositat i ferramenta.
Allí ja hi havia ma germana Maria Teresa, que s’exercitava en el coneixement del francés i tenia cura d’una nena d’un matrimoni parisenc. La vaig anar a veure, és clar, i vam compartir baguettes, passejades, concerts a La Madeleine, museus, exposicions i llibreries.
Em vaig instal·lar en una avinguda prop de la Tour Eiffel (barri benestant), en una cambra destinada al servei domèstic que em va proporcionar un matrimoni d’exiliats catalans que feien de porters d’un luxós edifici on vivia una parella, amos d’aquella habitació i, alhora, d’un restaurant chic a quatre passes, on vaig ser admès com a cambrer i, no gaire més tard, convidat a marxar després que, en un servei de menjador a la taula de l’amo (senyor gras, gros, amb el budell que semblava sortir-li del ventre), vaig tenir la mala sort que el bistec, que navegava amb l’oli que l’acompanyava, anés a caure damunt la seva americana.
No sabia com disculpar-me davant d’aquella taula selecta. L’amo va girar la seva testa de bou cap a mi i, en veure qui era l’autor de l’atemptat (que només podia ser jo), va exclamar: “Ah, l’espagnol, merde alors!”. I jo, que era català, però no sentia (ni sento) cap aversió a la gent senzilla d’Espanya, vaig haver d’entomar el desdoblament de la identitat que m’infligia.
Seguint els consells de Pla -que havia conegut dos anys abans al seu Mas de Llofriu- vaig caminar i badar intensament, vaig conèixer gent diversa que m’ensenyaren la llengua: una negreta, dues espanyoles i una catalana, que venia de Gallifa, al Vallès, on mossèn Dalmau feia apostolat català i social.
També vaig empaitar gent que coneixia de nom i que volia conèixer en viu, com els pintors Antonio Saura, Luis Feito, els catalans Miralda i Rabascall, algun americà i, és clar, francesos, els crítics Michel Ragon, Pierre Restany, José Pierre o Yvon Taillandier, a qui Joan Miró va dir la seva cèlebre frase: “Je travaille comme un jardinier”. I altres que vaig recollir en el meu llibre Empaitant gent a París (Curbet, Girona, 2006).
I així vaig anar passant, en els adorables bistrots, fumant Gauloises, bevent hectolitres de café, llegint Le Monde i els llibres de segona o cinquena mà que comprava vora el Sena, tot esperant saber si Franco acabava amb èxit l’agonia d’aquell estiu de 1974.