Per les informacions que arriben des del bàndol ucraïnès, molts civils han optat per a agafar les armes i sortir a defensar el país. També ucraïnesos que vivien a l’estranger hi tornen per a lluitar. Els mitjans catalans s’han fet ressò d’algun cas concret, tot i que n’hi ha que no volen donar detalls. Esta publicació en té constància. Sí que ha pogut parlar amb ciutadans ucraïnesos que viuen a les Terres de l’Ebre amb l’angoixa de veure el que està passant al seu país o amb ciutadans que han fugit pels pèls de la guerra. És el cas d’Anastasia Morhum, de només 19 anys. És d’un poble molt menut del nord d’Ucraïna que es diu Kujari, gairebé equidistant entre Kíiv, on ara vivia, treballava i estudiava Economia i Finances, i Txernòbil.
Des dels 8 anys que visita periòdicament Tortosa, ja que als estius l’acollia la família de l’activista tortosina Cinta Galiana, que l’acompanya durant l’entrevista. És un exemple més de l’activitat de l’associació És per tu [vegeu pàgina 2]. A partir dels 16 anys, al marge de l’organització, Anastasia no va voler perdre el vincle amb la seua segona família i continuava venint al Baix Ebre -Ília, la filla biològica més gran de Cinta, és de l’edat d’Anastasi-a. Però en esta ocasió no ha vingut ben bé per gust. Ho ha fet per la via urgent. Galiana, ja des de fa unes setmanes, patia pel desenllaç de l’escalada de tensió a Ucraïna i la va convidar a venir, i Anastasia va poder agafar un vol poc abans que es tanqués l’espai aeri.
Les notícies que els arriben constaten que els pobles del camí rus cap a Kíiv estan sense llum ni cobertura, o directament arrasats. Anastasia explica que els ucraïnesos de la zona estan dinamitant alguns ponts per a dificultar l’avenç rus, com van fer els republicans en retirada a Tortosa fa més de 80 anys. Anastasia relata que els tancs russos estan passant estos dies pel seu poble i que li arriba que els soldats russos comencen a desesperar-se, sense menjar i sense benzina i sense saber ben bé on queda Kíiv, i que ho poden pagar els habitants de la zona. “Em sona al que m’explicava ma mare de la guerra”, intervé Cinta Galiana.
Alguns tancs són abandonats i col·lapsen les carreteres. La mare d’Anastasia és allà, a Kujari. El seu pare s’ha hagut de quedar al poble on treballa, a uns 15 quilòmetres, “perquè no hi ha ponts” per a tornar a casa. Una amiga seua li ha enviat un vídeo en què el trànsit de tancs i tancs, i més tancs, és esfereïdor. A Anastasia se li perd la mirada trista en algun moment de la conversa, però no té intenció d’estar-se amb els braços plegats. Des de Tortosa, ha aconseguit trobar contactes per tal que la seua germana, embarassada, s’haja pogut refugiar en una zona més segura, després d’haver fet vida uns dies en un aparcament soterrat, on la gent s’amaga de les bombes russes, a la capital ucraïnesa. També ha trobat destí temporal a uns amics, però ara fa unes hores que Anastasia ha perdut el contacte amb la seua mare, perquè segurament se li ha acabat la bateria del mòbil i no pot carregar-lo. Si més no, té un soterrani on amgar-se i no està sola, sa mare.
La família de Galiana ha començat a tramitar els papers d’asil perquè Anastasia s’hi puga quedar com a refugiada, però això implica un procés llarg. Altres famílies de Tortosa s’han ofert a acollir la família d’Anastasia, però ella té clar que els seus pares, en qualsevol cas, no voldran abandonar la seua terra. Anastasia vol pensar que Ucraïna resistirà i que fins i tot recuperarà el Donbàs i Crimea.
No ha fugit d’Ucraïna però hi té el cap posat Kateryna Chernukhima, de 39 anys, veïna de Tivenys, on està casada i té una filla i on també viu la seua mare, de 60 anys, Valentyna Grytsyuk. Katya, com se la coneix al poble del Baix Ebre, prové de la regió de Donetsk, ja en conflicte des del 2014. Però ara ella i la seua mare patixen sobretot pel destí d’Illya Grytsyuk, de 35 anys, fill de Valentyna i germà de Katya. El 2014 ja va abandonar el Donbàs i es va instal·lar a Dnipropetrovsk, des d’on va anar perdent contacte amb amics i família de Donetsk per la situació de guerra latent de la zona. Per entrar a la regió li calia un salconduit.
Segons el relat de Katya, fa uns mesos el seu germà es va traslladar a Kíiv, per qüestions laborals. Quan va començar la guerra i el setge rus sobre la capital, Katya i la seua mare van tenir dificultats per a contactar amb Illya durant uns dies que se’ls hi van fer eterns. Ara sí que hi parlen, dia i nit. “Dormim amb el mòbil i el meu germà ens dona informació cada tres o quatre hores”, diu Katya.
El seu germà ja no està treballant a l’hostaleria, com ha anat fent els darrers anys, i s’ha ofert a l’exèrcit, però de moment li han encomanat només tasques de suport logístic i d’ajuda a la gent gran, als discapacitats o als xiquets, per a protegir-los dels bombardejos o el que calga. Illya els transmet que està bé, no vol preocupar-les, però Katya també patix per la seua mare, perquè “ho està passant molt malament i té problemes de cor”.
“Intentem tranquil·litzar-nos, però no és fàcil veient el que està passant. Jo he optat per no mirar les notícies, perquè veig els bombardejos i que tot i que van dir que no anirien a per la població civil, això és mentida”, denuncia. Expressa que mai podia pensar que s’arribaria a este extrem. “Érem països germans. No m’ho explico”, es resigna. També revela que té família a Rússia, però que estos dies no hi té contacte. “La gent de Rússia té temor perquè està sota les regles d’un dictador. Només cal veure els que empresonen per manifestar-se contra la guerra”, conclou Kateryna.
