Fa anys que es parla de desafecció d’una part molt important de la societat envers la política, una tendència que s’expressa cada vegada que milers o milions de votants potencials no acudixen a les urnes quan hi estan citats. La participació en les eleccions europees del passat 9 de juny ha sigut un exemple més d’esta dinàmica, que havia trencat excepcionalment l’efervescència del conflicte nacional entre Catalunya i l’Estat espanyol. El desembre del 2017 se va assolir un rècord de participació en unes autonòmiques que fregava el 80 % i que, set anys després, resulta que va ser un miratge que dixava a més a més conclusions no gaire reconfortants des del punt de vista cívic: hi ha gent que sembla que només se mou quan puja exponencialment el nivell de conflictivitat emocional.
Esta vegada, en unes eleccions europees que no coincidien, com fa cinc anys, amb les municipals, la participació s’ha ensorrat, per baix del 50 % tant en l’àmbit estatal (49 %) com català (43 %). Però és que a més a més, si posem el focus a les Terres de l’Ebre, ni el Baix Ebre ni el Montsià, les dos comarques més poblades, han arribat al 40 % de participació. És a dir, se pot afirmar que gairebé dos de cada tres ciutadans amb dret a vot ha preferit quedar-se a casa. Amb xifres així, el triomf de l’abstenció és més constatable que mai, tot i que, malauradament, no tindrà conseqüències en la configuració del Parlament Europeu ni segurament tampoc en les polítiques a desplegar, que haurien de saber implicar més la gent, centrar-se en les seues preocupacions i promoure més la participació. Perquè a Europa es decidixen cada vegada més coses que ens afecten directament.
