Quan Putin va viatjar a Pequín, just abans de començar la guerra d’Ucraïna, el president Xi Jinping li va donar llum verda. Em sembla que, amb això, Xina va cometre un error greu. Era sorprenent que no ho veiessin, perquè Alan Greenspan, antic president de la Reserva Federal dels EUA, havia afirmat, fa uns deu anys, que Xina tenia la millor classe política del món.
Deng Xiaoping el 1978 va posar en marxa les reformes per desenvolupar una economia de mercat sota un règim polític autoritari. Era la seva resposta a l’espectacular desenvolupament dels anomenats quatre tigres asiàtics: Corea del Sud, Singapur, Taiwan i Hong Kong. Especialment en el cas dels dos darrers, ja que eren antics territoris xinesos. Els successors de Deng van seguir el camí obert per ell i van portar Xina al que s’ha anomenat la Segona Revolució, amb l’ascens de noves classes socials, l’impuls de la inversió exterior i l’arribada d’alta tecnologia.
Xina es va incorporar a l’economia mundial amb la globalització, feta possible, a principis de la dècada de 1990, pel final de la Guerra Freda. El 1978 Xina representava un 1% del comerç mundial de mercaderies, mentre que el 2021 representava (incloent-hi Hong Kong) gairebé el 18% del comerç mundial. Tan sols l’Europa unida, amb el vint-i-tants per cent, la superava. Ha estat un espectacular salt endavant de Xina, que ha estat possible perquè va sortir del seu aïllament històric, imposat per governs absolutistes.
Projectes com el de la Nova Ruta de la Seda, que relligaria la Xina amb la resta del continent Euroasiàtic, i especialment amb Europa, anaven en la bona direcció. La relació de la Xina amb Europa semblava essencial per als xinesos si volien posicionar-se com a gran potència del segle XXI.
L’eminent antropòleg Claude Lévi-Strauss, a la seva obra ‘Race et Histoire’ (1952), distingeix entre la història estacionària i la història acumulativa. Per a que s’arribi a una transformació s’han de produir una cadena de canvis successius, que ell compara a encertar una sèrie de números seguits a la ruleta, i això és difícil que passi. Sovint es produeixen alguns canvis, però no tota la sèrie. És un joc de probabilitats. Si hi ha moltes agencies intentant-ho, i si intercanvien informació, és més fàcil completar la sèrie.
Europa va ser molt creativa a les Edats Mitjana i Moderna perquè estava dividida en molts i diversos estats interrelacionats comercialment i culturalment, cosa que feia més probable que en algun d’ells s’arribés a completar la sèrie de canvis necessaris, com així va ser, al temps que resultava més difícil bloquejar aquestes transformacions des del poder.
Xina es podia haver convertit en la primera potència marítima i, potser, comercial del món abans del descobriment d’Amèrica. Entre 1405 i 1422 Zheng He va fer set viatges explorant el sud d’Àsia i Àfrica, i va comandar la que fou l’armada més gran de la historia fins a l’arribada del segle XX. Però amb la mort de l’emperador, el 1435, la facció aïllacionista de la cort va guanyar definitivament. Xina va desmantellar la seva flota i va renunciar a ser una gran potència marítima. Poc després Europa s’obria al món i iniciava l’anomenada Revolució Comercial. Mentrestant l’imperi xinès havia entrat en una època d’aïllacionisme.
Entre els segles XVI i XVIII, al continent europeu, es va produir la Revolució Científica. Això va ser possible gracies al rescat de les obres científiques de l’antiguitat i a la recepció d’idees innovadores dels àrabs, xinesos i hindús. Però Xina, malgrat les seves aportacions a Europa com el paper i la pólvora, en va quedar al marge.
El 1793 una ambaixada britànica va intentar negociar amb Xina. Els objectius de la missió eren sobretot la relaxació de les restriccions comercials al comerç britànic i l’establiment d’una ambaixada permanent a Pequín. Els britànics volien equilibrar la balança de pagaments que els era deficitària perquè compraven té i altres mercaderies, i no podien exportar a Xina prou productes.
L’emperador desconfiava de les transformacions que el comerç exterior pogués comportar per a la seva societat. A més, consideraven el rei d’Anglaterra, com li va dir per carta, un súbdit al que van comminar a obeir. Tampoc van impressionar a l’emperador les innovacions europees: va respondre que Xina ja tenia prou coses semblants. Amb la seva negativa a obrir-se al comerç, Xina es va condemnar a quedar al marge de la Revolució Industrial, cosa que la va fer militarment vulnerable. Més tard li van fer pagar car.
¿Qui i què és avui Xina? Michael Wood qualifica el sistema xinès actual de “leninista-confucià”. De manera semblant, podríem qualificar el sistema rus actual com leninista-oligàrquic, en el qual la nomenclatura leninista és qui té el poder. Com diuen alguns dirigents russos, Putin no és una persona, sinó una estructura de poder. El leninisme és avui el tret comú entre tots dos països.
El leninisme defensa la dictadura d’una autoproclamada avantguarda política. Aquesta avantguarda està formada per membres de la classe mitjana, especialment de la classe mitjana baixa. Les arrels del leninisme, que es pretenien marxistes, en realitat estaven en Chernishevski, un populista rus. És ell qui fa la proposta, formalitzada per Vladimir Lenin, d’un partit centralitzat de conqueridors del poder professionals, organitzats per a, ocasionalment, mobilitzar i encapçalar a les masses.
A ‘L’Estat i la revolució’ (1917), Lenin afirma que el govern sobre les persones serà substituït per l’administració de les coses, i que l’Estat no serà ‘abolit’, sinó que ‘s’extingirà’. El problema és que les relacions entre les persones estan mediades per l’apropiació i la circulació de les coses. La competència econòmica i la lluita política són, en el fons, la traducció a nivell humà de la lluita pels recursos i la reproducció que, per als primats, és una qüestió fonamental. Així, qui “administra” les coses, esta governant els homes. És inevitable, ja que la vides dels homes i les seves interaccions estan relacionades amb les coses que obtenen o deixen d’obtenir.
Una vegada obtingut el poder, l’Estat no es va extingir, sinó que va créixer. Els “revolucionaris” de classe mitjana baixa, russos i xinesos, van construir un nou tipus de societat industrial en la qual l’economia era dirigida i dominada per ells des de l’Estat. Lenin no va aconseguir implementar una sèrie de canvis que conduïssin al tipus de societat utòpica que ell va proposar. El seu projecte va acabar en fracàs, però el seu sistema d’obtenció i conservació del poder va ser emprat en altres països.
Els xinesos sempre han après de les experiències de Rússia, que va emprendre aquest camí abans. Xi Jinping creu que la caiguda del règim comunista a Rússia es va deure a el seus dirigents que van perdre el fil de la història revolucionària. Ell s’ha proposat que això no passi a Xina i, per aquesta raó, ha reforçat el culte a la figura autoritària de Mao en detriment del reformista Deng.
Ara que la Xina aspira a ser una potència, que alguns veuen com la propera hegemònica, sembla que el més intel·ligent per a ells seria mantenir bones relacions amb Europa. Som el seu primer comprador i podria trobar a Europa el complement que els donés la creativitat i diversitat en cultura, tecnologia, formes de vida, etc. que el seu autoritarisme centralitzat els dificulta assolir. Com explica Levi-Strauss, les “cultures que han arribat a realitzar les formes d’història més acumulatives… no han estat mai… cultures aïllades, sinó més aviat… cultures que combinen voluntària o involuntàriament els seus jocs respectius i que realitzen… per mitjans diversos… coalicions”.
L’atac destructiu a Ucraïna és clarament, per part de Rússia, un intent de debilitar i desestabilitzar Europa, la influència de la qual treu el son a la nomenclatura russa. Des de la caiguda del règim comunista, Rússia ha estat molt útil per a la Xina, proporcionant-li tecnologia i un flux energètic ininterromput que l’ha ajudat a diversificar i equilibrar les seves fonts d’energia. Per això, la Xina ha donat el vistiplau a l’atac. Té sentit en el marc de la transició energètica, però és una malifeta per Europa, que perd al seu principal subministrador. Probablement, les relacions amb Europa continuaran, però ja no seran com abans: Xina ens ha ensenyat les dents. Això no pot ser bo per a la Xina en el marc de les seves ambicions a més llarg termini.
Ara estem iniciant un període de canvis tecnològics, econòmics i socials que transformaran les formes de vida i les institucions. Anem cap a una societat post-industrial (Alain Touraine) que, per una banda, serà hiperindustrial (Pierre Veltz) i, per l’altra, de serveis (Daniel Bell). Aquesta societat estarà basada en energies alternatives, les ciències impulsaran les tecnologies, el bens comuns es gestionaran adequadament (Elinor Ostrom) i la Intel·ligència Artificial permetrà un us massiu del coneixement. L’economia estarà basada en la col·laboració públic-privada i el treball col·laboratiu (Michel Bauwens). Una societat d’aquest tipus ha estat qualificada de post-capitalista pel mateix Peter Drucker.
Tot això suposarà una cadena de canvis que s’hauran d’anar coordinant, una cadena que ja ha començat i que tardarà encara temps a completar-se. Levi-Strauss escrivia: “els antics xinesos… havien desenvolupat molt les tècniques mecàniques, i els va faltar molt poc per arribar al punt en què ‘la reacció en cadena’ es desferma, determinant el pas d’un tipus de civilització a un altre”. Però al final no van ser capaços de completar la sèrie i es van quedar pel camí. Què passarà ara? Jo gosaria dir que un règim autoritari que restringeix les llibertats i la informació als seus ciutadans no és la millor manera d’afrontar les transformacions que venen.
