HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catHackejant la democràcia per resetejar el sistema

Hackejant la democràcia per resetejar el sistema

En l’article anterior parlava de la confluència d’una part de la classe obrera descontenta amb sectors nacionalistes de les classes dominants. Hi havia, a més a més, amplis sectors de les classes mitjanes, també descontents, que aporten un colorit feixistitzant al moviment.

Darrere d’aquesta confluència n’hi ha una altra, la d’alguns tecnòcrates, com Steve Bannon i Dominic Cumming, amb els moviments populistes (en aquest cas, de dretes). No és tant estrany com pot semblar a primera vista.

Estem vivint, sense adonar-nos-en, la transició d’un sistema econòmic i social a un altre, que encara no esta clar com serà. Però ja estem notant algunes conseqüències: hi ha hagut una reducció de la “classe obrera”, un augment de la precarietat, s’han expandit els treballadors de serveis i les ocupacions no manuals, ha aparegut l’economia de les plataformes, els executius han pres el comandament de les grans empreses i les finances, les classes socials tradicionals s’han fragmentat i se’n han desenvolupat de noves, etc. Alguns analistes diuen que ja “no és l’esquerra contra la dreta, és el vell contra el nou”.

Els partits polítics segueixen ancorats en concepcions polítiques pròpies d’altres temps. És una característica estructural del sistemes de partits. Al mateix temps, el nivell educatiu de la gent ha augmentat molt. Es parla de que ha hagut una “mobilització cognitiva”. La gent ja no segueix fàcilment les indicacions dels líders polítics, i tothom te la seva opinió. Bickerton i Accetti, al seu article de 2021 ‘La trampa populista’, conclouen: “El resultat va ser una desconnexió fonamental entre la societat i la política.”

Diuen aquests autors que tecnòcrates i populistes dominen la política actual. Tenen una cosa en comú: el rebuig de la política entesa com una lluita entre partits  que representen, en el marc d’uns procediment acceptats, els interessos i valors de grups socials diferents. Grups, interessos i valors que avui ja han canviat molt. Sostenen que tecnòcrates i populistes tenen una altra “veritat”: per als tecnòcrates es la ciència i la tècnica i per als populistes l’apel·lació al “poble” (això si, excloent del “poble” als que no pensen com ells). I, en conseqüència, “dirigeixen la seva ira cap a la mateixa diana: els polítics professionals i els partits polítics”.

Cumming, als inicis de la campanya del Brexit, diu: “No aguantaré a necis, per tant al 99% dels polítics. No veig per a què els volem. […] no els necessitem. Basarem les decisions en la ciència i en les dades.” Parla com un tecnòcrata. Bannon, per la seva banda, deia de la campanya que va fer per a portar a Trump a la presidència: “Amb correcció política no es podia derrotar a l’organització de Clinton. Necessitàvem… veus irades, [que] si es dirigeixen adequadament, tenen una [gran] força política… Vam enxampar al Partit Republicà totalment desprevingut… Tant ens feia seguir les regles, i més contra els dirigents republicans, que eren tan conservadors.”

D’aquests tecnòcrates que han reforçat moviments populistes de dretes, se sol destacar el seu tarannà conflictiu. Bannon ha estat descrit com un piròman que explica perquè incendia les coses. Ell mateix és conscient dels aspectes destructius del que proposa: “tal vegada aquest moviment de nacionalisme populista és més destructiu que beneficiós”, afegia. De Cumming es deia: “Vol que el vegin com un arquitecte mundial, però en realitat només és un egòlatra amb una bola de demolició. […] qualsevol por provocar un incendi”, però això no et converteix en un nou “Messies”.

Abans que apareguin els revolucionaris solen aparèixer els rebels. Expressen el malestar, el descontent, en aquest cas la resistència al domini de les elits en el poder. Però en realitat els hi manca un projecte alternatiu prou elaborat. Ja que no saben, o no poden, construir el futur, el boicotegen. Són uns profetes, però apocalíptics. Cumming ho reconeixia: “La idea és crear el major trastorn polític que hagi vist el món des de la caiguda del mur [de Berlín]. […] M’agrada creure que és una insurrecció contra l’establishment.”

Bannon justificava la seva rebel·lió: ” Soc un racionalista apocalíptic… dic que si no canviem les coses tindrem una apocalipsi. [..] les nostres institucions estan podrides…La classe política que controla el nostre país des de sempre es mantindrà tal qual fins que se’ls interrompi de veritat. […] jo vull que els de les trinxeres decideixin, però… decideixen les elits. Pensa en totes les males decisions globalistes que ha pres aquesta elit gerencial-científica-enginyeril-financera. Mira com està el país, com està la classe treballadora, mira com està la classe mitjana… Estan rostint a la gent… tenim una consolidació del poder, una consolidació de la riquesa. Cal dir-li al poder establert: ‘Que et follin!’.”

Ara be, aquestes rebel·lions ens han ensenyat una cosa: hi ha molta gent a la que s’havia deixat de costat, gent amb què no es comptava, exclosos, o com diu el Papa Francesc, “sobrants”. Aquesta gent, aclaparada, sovint no votava. Però podia votar.

Cumming ho va aprofitar: “hem d’arribar-los al cor. Ressonància emocional: les seves esperances, els seus somnis, les seves aspiracions, les seves pors, els seus recels. Aquests són… influenciables. Hem de conèixer-los, acaronar-los i portar-los al nostre bàndol. N’hi ha més dels que crèiem. [… A més, hi ha] Tres milions de votants potencials que no estan en cap base de dades. Els [altres]… no saben ni que existeixen. Si arribem fins a ells, seran nostres.” Aquests vots són precisament els que van inclinar la balança.

Després del Brexit s’explicava davant una Comissió investigadora: “Hi ha una fallada en el sistema en aquest país i en tot Occident… anem a la deriva, sense visió ni propòsit. Què es fa quan hi ha una fallada en el sistema? Es reseteja. I això és el que vaig fer, vaig resetejar” Però, resetejar el sistema… no és fer una revolució? O un cop d’Estat? D’un nou tipus, una revolució o un cop d’Estat postmoderns. Però, això sí, reaccionaris. Una fugida cap a una restauració fictícia del passat.

Ho van fer combinant les tècniques electorals i la mobilització dels votants. Segons explicava el mateix Cumming: “penso arribar a la meta per qualsevol via possible… Cal hackejar el sistema polític. Com en informàtica. Entrar per la porta del darrere. Reprogramar el sistema perquè ens beneficiï a nosaltres. Vostès parlen de cartells i octavetes, jo parlo d’alterar les nostres bases polítiques. […] Per primera vegada en unes eleccions britàniques, hem creat un programari que combina Facebook i Twiter amb el registre electoral, les enquestes i els escrutinis, tots en la mateixa base de dades, que s’actualitza i es consulta en temps real.” I ho van fer amb companyies com  Agregate IQ o Cambridge Analytica que, com va concloure una Comissió investigadora britànica, van transgredir les normes.

El precursor de l’ús de les xarxes socials en les campanyes fou Obama. Des que existeixen sistemes democràtics s’ha intentat moure la “voluntat popular” cap a una o altra direcció: des dels demagogs a l’antiga Grècia, fins la publicitat, el domini des mitjans de comunicació (periòdics, ràdios i televisions) al segle XX  o els actuals trolls, bots i botnets per manipular les xarxes socials.

Bannon explica l’èxit que van tenir: “Quan prenc el comandament va perdent per 12 o 16 punts… en la majoria dels Estats disputats. […] la campanya de Trump està en la ruïna. Trump només vol venjança i contracta a un bombarder boig que es venjarà de tots els seus enemics.” La idea de Bannon era que: “els diferents no pinten res. Només ens centrem en els ciutadans estatunidencs. […] Si ella [Hillary Clinton] predica polítiques d’identitat i nosaltres populisme, ocupació i recuperar la indústria, serà bufar i fer ampolles. Malgrat ser tan intel·ligents, rics i professionals, no van entendre de què anaven aquestes eleccions. I aquí vaig saber que guanyaríem.”

Quin era l’objectiu d’aquestes ruptures que estaven provocant? En paraules de Cumming: “Què estem fent? Recuperar el control. […] Recuperar alguna cosa significa que va ser… teva per dret, que te la van llevar. Gran part de com entenem el que som neix d’aquesta visió nostàlgica del passat. Les històries i els mites que ens expliquem no m’agraden perquè impedeixen avançar, però en aquest cas aprofitem-ho. Volem tornar a una època en què teníem clar el nostre lloc i tot tenia sentit. Fictici o no.”

Tenir el control, per ells, és rebutjar les regulacions supranacionals, per poder establir les seves pròpies regles. Però en un mon interdependent, les fronteres no protegeixen del canvi tecnològic, del canvi climàtic, de la contaminació, de les pandèmies, de les xarxes socials, etc.

Ara bé, hi ha moltes coses que queden implícites: qui recupera el control? Em temo que els supremacistes. De tota mena: de raça, cultura, llegua, riquesa o maneres. No importa. Recuperar el control de què? Del sistema d’organitzacions i institucions que fan funcionar l’economia i la societat, cosa que els permet tenir un estatus superior (la supremacia). El futur els fa por.

El futur fa por. Es ambigu, difícil de desxifrar. Per un costat revifa les nostres inseguretats i, per l’altre, ens desafia a descobrir que, en realitat, el que temem del que vindrà és, en el fons, el que som capaços de fer-nos els uns als altres. El futur, en posar-nos a proba, ens mostra les nostres febleses i ens desafia a avançar, a reconèixer els nostres errors i a treure de nosaltres mateixos les forces i potencialitats que també portem els humans a dintre. Cada vegada que la humanitat està iniciant un salt endavant, el futur ens mostra el seu rostre ambivalent i ens desafia.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

86 + = 94

Últimes notícies