Noia de companyia, acompanyant o escort és una dona remunerada per a esdeveniments socials. Un client li paga per acudir amb ell a reunions, festes, sortides, etc. El servei sol incloure sexe, encara que no sempre. En teoria, diuen que, si n’hi ha, és amb consentiment i no com a part de la contractació. Sovint, el client d’aquest servei busca acompanyament femení per a acudir a sopars o esdeveniments de negocis, o per simular una relació real en determinats llocs. Les noies solen treballar a través d’agències d’escorts o agències d’acompanyants. Fins aquí: és un servei professional amb unes regles del joc, pel que pareix.
Hi ha homes que contracten els serveis simplement per tenir a la vora una dona atractiva que els face “el paper” de nòvia davant de la societat. Les agències d’acompanyants intenten saber què vol exactament el client per recomanar-li les dones més “adients”.
De tradició més antiga, al Japó, hi ha encara les gheisa. Les geisha eren professionals de l’entreteniment i usaven les seues habilitats en diferents arts japoneses: música, ball i narració per entretenir els homes. Les geisha de ciutat (machi ) treballen en festes fora dels “barris de plaer”, mentre que les de barri (kuruwa) ho fan dins d’aquests. Els dos tipus de professionals no es distingien en termes de com entretenir: tots dos tipus de geisha cantaven, ballaven i aprenien altres arts tradicionals. Començaven el seu entrenament des de molt petites i eren separades de la família. Algunes joves pobres eren venudes a les cases de geishes on començaven una etapa de treball com a aprenentes. En aquesta etapa havien de fer tasques de neteja i obeir tot tipus d’ordres. Després començaven el seu entrenament en diverses arts tradicionals. Avui, també treballen en tasques d’assistenta i sovint els impedeixen la comunicació amb la família.
Una altra pràctica ancestral, són els matrimonis arreglats: n’hi ha una varietat que va des de matrimoni forçat, en què la noia no pot escollir. Els matrimonis forçats encara es practiquen, però es consideren fora de les normes dels drets humans i han estat condemnats per l’ONU. La subcategoria de matrimoni infantil dins dels matrimonis forçats està especialment condemnada. Moltes xiquetes son pràcticament venudes per la seua pròpia família.
Avui també hi ha escorts homes. Però aquests han estat, i continuen sent, tabú i molt menys freqüents. Fins i tot, s’ha buscat noms d’altres llengües per anomenar-los: gigoló de l’italià i taxiboy de l’anglès.
El terme escort també s’ha popularitzat en els anuncis de prostitució masculina a Internet. La paraula gigoló es refereix exclusivament a homes que presten els seus serveis a dones.
En definitiva, tot això és més vell que l’anar a peu: vendre i comprar persones (i vides) pel seu físic i tenir diners per poder-ho fer. Però, si hi ha consentiment i unes regles del joc, és cosa d’adults i personal de cadascú.
Tanmateix, cal no oblidar que bàsicament són les dones, tractades com a objecte. I no com una cosa professional i convinguda, remunerada.
De forma més o menys elegant, avui també es tracta moltes dones joves com a objectes en l’àmbit de l’oci i en l’àmbit professional: en discoteques, en espectacles, en esdeveniments, com a hostesses o com a simples dependentes. Es demana la foto, les mides i no sé què més a vegades només per vendre roba en una botiga. La societat, la publicitat, els mitjans i les xarxes socials estan contribuint que la societat ho normalitze sota una aparença de falsa modernor. El físic per damunt de tot.
Però aquesta suposada “modernor”, aquest suposat empoderament, no és més que una enganyifa. L’enganyifa de sempre. Moltes joves es presten a un paper semblant al d’escorts sense ser professionals, continuen prestant-se alegrement al rol de la submissió i a fer d’adorn per a homes, sovint rics, per caure simpàtiques, per seguir la veta, per no saber tallar-ho, cosa que a vegades s’acaba malament, com en el cas de Dani Alves.
Cal anar amb compte. Això és més vell que l’anar a peu.
