Després d’un temps a la guarderia de “les Muñoses”, sense fer pàrvuls, vaig entrar directament a fer primer d’EGB (Educació General Bàsica) a Les Escoles. Tenia 6 anys. L’EGB era el nom que rebien els vuit anys d’educació obligatòria en el sistema educatiu legislat per la Llei General d’Educació del 1970. Hi havia 8 cursos i durava fins als 14 anys. A quart, a finals de febrer, vam tenir uns dies de festa sobrevinguda com a conseqüència de l’intent de cop d’estat encapçalat pel tinent coronel Tejero. Les primeres classes de català van arribar dos anys després, quan feia el sisè curs. El llibre de text es titulava Faristol: llenguatge i gramàtica. Recordo les tapes verdes i la portada il·lustrada amb dibuixos de Pilarin Bayés. Als mestres els tractàvem de “don” i a les mestres de “doña”. Es podia repetir curs i per tant, la permanència a l’EGB es podia allargar més enllà d’estos vuit anys. Els alumnes que no volien continuar estudiant podien abandonar l’escola. Alguns es posaven a treballar. Escrivíem amb guix blanc a la pissarra. Un retrat del cap d’Estat -primer Franco i després Juan Carlos- presidia totes les aules. A l’escola anàvem i veníem sols, caminant. Travessàvem descampats de garrofers i oliveres i el pont de la via, d’aquell tren de la Val de Zafan que no va arribar a passar mai. A finals de vuitè es feia un viatge, en el nostre cas, va ser a Mallorca i Eivissa.
Després tenies l’opció de cursar la Formació Professional (de 3 o de 5 anys) o el BUP, el batxillerat unificat polivalent que durava tres anys. Seguia el COU o curs d’orientació universitària. Al poble no teníem institut i cada dia sortien tres autobusos en direcció a Amposta. Feien quatre viatges al dia d’anada i tornada. Vaig decantar-me pel BUP, que podia ser de lletres, ciències o mixtes. Donat que vaig escollir la branca de lletres, tenia assignatures com ara Llatí o Grec. A més de les literatures, llengües, Història o Història de l’Art. Amb diapositives i un projector ens ensenyaven les obres més destacades. Entre les assignatures optatives hi havia “Hogar”, Música o Teatre, entre altres. Els de ciències podien usar un meravellós invent d’aquells anys que es va anomenar calculadora “científica”. També, l’últim curs, vam fer un viatge, en aquesta ocasió a Itàlia, en autobús.
A la universitat, les llicenciatures eren de cinc anys i les diplomatures de tres. Vaig començar a la facultat de Geografia i Història de Tarragona, però quan encara era Universitat de Barcelona. Va ser a tercer, quan va crear-se la Rovira i Virgili. L’oportunitat de fer els primers treballs en ordinador va arribar quan ja estava a quart. El cas és que la primera sala d’ordinadors que vaig conèixer a la facultat disposava d’uns aparells Amstrad de 10 ó 20 MB de disc dur i amb una unitat per a discs extraïbles de 360 KB de capacitat i de 5¼ polsades. Funcionaven amb el sistema operatiu MS-DOS.
Vull dir, en definitiva, que la meua formació acadèmica va ser en castellà fins ben grandet. Vaig tenir assignatures que ja no consten -no sé per quins motius- als actuals plans d’estudi i amb uns mitjans de suport tècnics que eren poca cosa més que el paper i el bolígraf o la màquina d’escriure. Evidentment no hi havia internet. Ni telèfons mòbils, portàtils o tauletes. Han canviat, per sort, moltes coses. Avui en dia ens sembla impensable que de tant en tant al mestre se li escapés algun carxot. Veiem insòlita la incorporació al món laboral abans dels 18 anys. Tampoc podem concebre que un professor (i algun alumne) fumessin a classe. O que en certes activitats estigués permesa la venda de begudes alcohòliques.
Recordo perfectament cadascun dels mestres, professors i professores que he tingut. A la guarderia, a l’EGB, a l’institut i a la universitat. N’hi ha que em van marcar com a persona. I més enllà d’aprendre un temari per ser vomitat en un examen, em van preparar per a emprendre un repte major: saber estar; afrontar i gestionar les situacions diverses per les quals ens condueix la vida. I al final, d’això és del que es tracta. Per tant, a totes i tots, moltes gràcies!
