El meu amic Hèctor Galvany Abad (Terrassa, 1940) -cooperativista, ecologista, cupaire, és a dir, un tipus que escolta i es fa escoltar- m’envia el seu llibre Poètica prosaica, que ha editat El Cep i la Nansa, de Vilanova i la Geltrú, que és on viu, des de 1995, aquest xicot (que l’any que ve, qui ho diria!, en repicarà 80), i el primer que hi trobo, a l’atzar, és el vers que encapçala aquestes ratlles, que em sembla molt apropiat de fer conèixer ara que estem a dos dies d’aquestes eleccions europees.
Aquest vers s’inscriu en el poema titulat Autodestrucció, que amb aquest títol ja es pot comprendre que no té res a veure amb el sermoneig polític que ens veiem obligats a escoltar sempre, estiguem o no en campanya. I és que la cotorrada retòrica sobre l’“europeisme” té alguns punts de contacte -o potser tots- amb la literatura oral o escrita que anem escoltant i llegint sobre el procés, el “nostre” procés, que també ho és -encara que no se’n parli gaire- de tantes altres petites o mitjanes nacions sense Estat que, com nosaltres, estan justament en l’òrbita europea.
Aquesta “pobresa de mires en europeisme” que assenyala l’autor arrenca dels temps durs del franquisme, que va viure enfrontant-s’hi radicalment, i és perfectament assimilable als temps actuals, on les paraules “Europa”, “democràcia”, “llibertat”, “progrés econòmic”, etc, són l’excusa perfecta, per a institucions, partits i governs, per a fer exactament el contrari del que aquests mots designen.
L'”europeisme”, en temps de la dictadura de Franco, era vist, precisament, com l’àncora de salvació d’aquesta “pobresa de mires” en la qual vivíem, de la mateixa manera que confiàvem en la “democràcia” per a bastir una societat molt diferent de la que, certament, tenim.
Aquest poema -i, de fet, el conjunt del llibre- vol donar a entendre un esforç de clarividència per a posar cadascú en el seu lloc en aquest complicat entramat que és la realitat social, una complicació derivada del fet bàsic i acumulatiu d’uns poders de tota mena que ara ja s’exerceixen contra la immensa majoria de la humanitat, Europa inclosa, naturalment.
Hèctor Galvany -amb llarga història de lluita obrera, sindical i en moviments socials- és perfectament conscient de l’evolució d’aquesta complexitat, però no oblida, és clar, la base fundacional d’on arrenca i s’expandeix, que no és altra que aquest poder -altra vegada absolut i absolutista-, ara amb la finalitat de dominar i pervertir totes les facetes de la vida humana sobre la Terra.
Altres llibres seus, d’assaig i memòria biogràfica – com Equilibris a l’aresta (Ecos, 2012) i El meu pare i altres històries de postguerra (Pol·len Edicions, 2014)-, tenen aquest fonament de radicalitat crítica i, alhora, de construccions populars d’alternatives, que es desmarquen clarament de les esquerres tradicionals, centralitzades i “representatives”, i al mateix temps, a través de la seva vivència personal, les dota de cultura històrica, d’autenticitat poètica i de coherència testimonial.
Amb la seva parella, Núria Casanellas -apreciable aquarel·lista d’oliveres del Montsià, que volen veure salvades-, l’Hèctor també reposa sovint dels seus tràfecs urbans des del Mas de Barberans, i és un plaer per mi visitar-los de tant en tant.