Fa uns dies vaig coincidir amb l’hora de sortida dels xiquets del col·le i va entrar-me melangia. No podia dixar de mirar aquells iaios i iaies agafats de la mà dels seus nets i netes, i al mateix temps, transportar-me a aquells dies, ara ja llunyans, en què els meus iaios -Carmeli i Mariano- venien a buscar-nos a Maria i a mi.
Que afortunades que érem. Ens recollien a l’escola dia si dia també, a música, a anglès i a l’altra punta de món si calgués. Ho feien amb amor, amb paciència i sempre amb un somriure. Recordo els dinars mirant La ruleta de la fortuna, les tardes fent els deures mentre la iaia feia ganxet i de fons sonaven telenovel·les, pujar al taulell de la cuina a “ajudar” el iaio a fer el suquet de peix per a sopar o les infinites vegades que em dixava guanyar al parxís. Quina sort créixer envoltada de tant d’amor. I entre balls amb els meus peus a sobre dels del iaio, bufandes de colors teixides d’amor de la iaia, abraçades, riures i llarguíssimes trucades de telèfon a la ‘preciosa mía’ quan estava a la universitat, els anys passaven i els maleïts càncers arribaven.
Quantes converses que ens hem perdut, quantes històries que han quedat sense explicar i quants moments que ens ha faltat viure i compartir, amb vatros, i amb els iaios Paco i Maria, a qui esta malaltia no ens va permetre conèixer. Suposo que el fet que esta setmana haja sigut l’aniversari del iaio i també haja fet cinc anys que vaig haver d’acomiadar-me sobtadament d’una de les dones més importants de la meua vida fa que escriga estes paraules. Perquè tot i que m’encantaria que poguésseu estar aquí, que veiésseu que grans estan Marc i Roger, i ens expliquésseu totes aquelles històries recollides amb el pas dels anys, al final no puc fer altra cosa que sentir-me afortunada i emocionar-me en recordar tot el que he viscut al vostre costat.
Suposo que tot i no ser-hi físicament, sempre portaré un trosset vostre dins meu. I continuaré recordant-vos i parlant de vatros allà on siga que vaja.
