El primer congrés internacional sobre el paper dels ebrencs i ebrenques a la Segona Guerra Mundial, que es farà a Tortosa i a Amposta al setembre, pretén conjugar les ponències d’experts sobre aspectes generals del conflicte amb històries personals recuperades per investigadors locals. Una d’estes històries serà la de l’aviador roquetenc Antonio Blanch Rodríguez, nascut el 5 d’agost de 1910, fill de Josepa i Antonio, i que va morir al front rus —se li va perdre el rastre el 1942 a Bielorússia. Un descendent seu, Oriol Tafalla, va guanyar el Premi Petjades que organitza Amics i Amigues de l’Ebre amb esta història.
L’1 de juliol de 1927, Blanch va ingressar a l’escola d’Aeronàutica Naval de Barcelona i quatre anys després va obtindre el títol de Pilot d’Aviació. Se va traslladar a Múrcia, a la base de Sant Javier, l’any 1936, en el context de l’aixecament militar del juliol, i a l’octubre va ser nomenat tinent del bàndol republicà. El gener de 1937 va ser nomenat capità d’Aviació Naval per mèrits de guerra, segons ha estirat del fil Oriol Tafalla, a partir de documentació antiga i del recull d’històries familiars que ja havia fet un tiet seu.
El novembre de 1937 va participar en la presa i pèrdua de Terol. Se’n desconeixen més dades del succés, més enllà que va perdre el dit menut de la mà dreta per congelació. A finals de març de 1938, va anar a passar 4 dies amb els pares i germanes roquetencs, refugiats a Lloret. Allí va ser l’últim cop que el van veure. A l’abril se va inscriure al 24è grup d’observadors en un Tupolev SB-2 Katiuska i al juny va ser traslladat a l’Escola de Vol de Sabadell. El 5 d’agost de 1938 va sortir al capdavant d’una expedició de 52 alumnes, cap a l’antiga Unió Soviètica, i van arribar a Leningrad a bord del vaixell soviètic Maria Ullianova a primers de setembre, un any abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial.
El destí fou el centre d’instrucció de l’Escola d’Aviació de Gandja (Kirovabad de l’època), a la república de l’Azerbaidjan. Amb la caiguda de Barcelona el gener de 1939 i la derrota republicana l’abril del mateix any, ell i dos companys més de la mateixa missió, declinaren la responsabilitat de caps de grup “per a evitar represàlies”, segons matisa Tafalla, tot i que Blanch ja no tornaria a l’Estat espanyol.
Va treballar a la fàbrica d’automòbils Stalin de Moscou, fins al juny de 1941 en què, ocupada l’URSS pels alemanys, va passar a ser alumne de l’Escola Superior de Significat Especial del Moviment Guerriller, on planejaven operacions de sabotatge a la rereguarda enemiga; entre elles, la de llançar-se en paracaigudes sobre aeròdroms ocupats, per a capturar avions enemics.
El 19 de setembre de 1942 va sortir per a participar en una d’estes operacions prop de Viazma, a la regió de Bielorússia. A partir d’aleshores, no se’n va saber res més.
Se creu que les seues restes podrien haver sigut traslladades a França, com la d’altres efectius caiguts, i descansar a Dugny, un districte de París, en una fossa comuna on s’aixeca un monument en el qual se pot llegir: “Als caiguts en defensa de la Pàtria Socialista”. Però això no està en absolut confirmat.
“Recopilar això ha sigut un gest per a la família, per a no dixar les coses en l’oblit i poder-les explicar a les generacions que vindran”, valora Tafalla, alumne de Batxillerat de l’Institut de Roquetes.
