Ara que ja estem prop de l’hivern -si és que aquest es decideix a fer acte de presència entre nosaltres-, me venen al cap els plats d’olla barrejada que la mare cuinava a casa els dies de fred. Era un plat únic, calòric i proteic, hi cabia de tot i es menjava en cullera sopera, res de tonteries. Amb aquell plat, i si convenia amb el plat de repetició que sempre possibilitava una olla generosa, n’hi havia prou per anar sol per la vida la resta del dia. De fet, així ho deia Maria Cinta sempre en acabar de dinar i veure orgullosa el plat net: “au fill meu que ja pots anar solet”.
La versió d’aquesta olla barrejada 2.0 que ens alimenta tota la setmana serien els articles del Sr. Monner. Esmorzo cada diumenge llegint els seus articles -tots guarden alguna píndola d’interès- , i me repto a una juguesca que sense cap mena de pretensió, he de reconèixer que acabo guanyant sovint: a veure quins conceptes i protagonistes desfilaran per l’epístola dominical de l’amic Monner? I poques vegades erro el tret a l’hora de freqüentar els indrets o llocs comuns, començant per la guerra de successió dinàstica i les seves particulars visions revisionistes, el relat idíl·lic d’una Catalunya medieval plenament democràtica, l’espoli fiscal d’un Estat opressor i extractiu (encara no sé a quina realitat colonial es refereix), el despoblament rural del que acusa als joves per no voler treballar la terra i quedar-s’hi arrelats (ai Anton quanta paciència, sempre amb el relat nostàlgic i malenconiós del propietari i mai posant-se al lloc d’aquell que la treballa “per atri” en condicions de quasi explotació laboral), de Pedro Sánchez i els Socialistes (veritables majestats satàniques de la contemporaneïtat), i de la dreta espanyola que, amenaça els nostres drets com ho van fer els borbònics després de guanyar la guerra al segle XVIII( per cert, entre aquesta dreta més selvàtica i neoliberal mai computen ni Junts ni Aliança Catalana, ves per on).
No tinc per costum respondre als articles d’opinió llevat d’algun comentari a les xarxes que és més matís que opinió, excepte quan allò que es pretén no és exposar la pròpia opinió sinó emprar falsos conceptes o errònies definicions que acaben encaixant -ad hoc- amb el relat de l’autor per dissociat que estigui -el relat- de la realitat. El passat 13 d’octubre l’amic Monner va fer valer-se del problema d’emergència habitacional, del risc d’exclusió residencial dels més vulnerables, de l’amnèsia de vint anys de governs nacionalistes desinversors en polítiques públiques, de la mala memòria d’un “govern dels millors” que va deixar als pobres morint de fred i gana, per tal de verificar un relat construït a priori. Un pot no combregar amb el govern de torn i el seu projecte, pot veure aquesta amenaça al seu estatus quan s’anuncien polítiques redistributives, inclús, en pot proposar d’alternatives més alineades amb el seu marc mental i ideològic. Però la màxima del President Tarradellas avui és més vigent que mai: “En política es pot fer tot menys el ridícul”.
En primer lloc el Sr. Monner confon dos conceptes diferenciats que ell encabeix a la mateixa olla sense massa miraments: l’emergència habitacional i el despoblament rural. No hi ha massa coincidència que diguem; la gent no troba habitatge per a poder viure allà on treballa, i d’altra banda, la gent marxa de casa perquè no hi ha feina allà on hi ha ocupació i oportunitats. Estem parlant de dos realitats diferents, preocupants i amb necessitat de polítiques públiques propositives que han d’ajudar a revertir la situació. Recordo una vegada quan vostè va parlar del despoblament i de la manca d’habitatge al medi rural, com en un comentari meu a l’article ja li vaig recomanar la lectura -molt interessant per cert- de “Hijas del carbón” de Noemí Salbugal. L’autora repassa en un excel·lent treball la realitat de les conques mineres a Astúries i León, i cregui’m, abocar-hi diners és una condició necessària però no suficient a l’hora de mantenir l’arrelament poblacional un cop la descarbonització va acabar amb els llocs de treball i els salaris de la indústria extractiva,- per a ser justos també va acabar amb la silicosi, la pluja àcida, els accidents laborals al subsol miner, i les vídues joves després d’una vida deixant-se la pell esgarrapant el carbó-.
Cregui’m que sap greu i fa mal als ulls llegir certes coses, dites de manera recurrent i sense cap embut Sr. Monner: La crisi financera (2008-2012) no fou una crisi que provocà l’anomenada bombolla immobiliària, fou una bombolla del crèdit que es deixava en condicions més que dubtoses a gent que no el podíem retornar, tot per a invertir al ”monocultiu” de bancs i caixes, el totxo. Jo sóc conscient que hi ha discursos nostàlgics sobre el món de les caixes i la seva acció social, discursos que recorden temps passats amb entitats de crèdit comandades per temeraris i aficionats. Com havia d’acabar la història? Pos malament i pagant la gent que no en tenia cap culpa, o tal vegada sí, haver somniat ser propietari/a algun dia de casa seva, una utopia inassolible per a la gent treballadora de casa nostra. El principi del ministre franquista Arrese sobre la construcció d’una “España de propietarios” fa aigües per tots els cantons per molt que alguns es neguin a acceptar-ho. Fa quaranta anys John Kenneth Galbraith va publicar “La cultura de la satisfacción”, i en aquest treball l’economista ja parlava de la crisi de l’habitatge encara que ningú li fes cas: “No hay ningún país económicamente avanzado- y es un hecho que lamentablemente se pasa por alto- en el que el sistema de mercado produzca casas que puedan permitirse los pobres”. Aquesta és la diagnosi, l’habitatge no pot ser un producte de mercat, és un dret.
Doncs sí amic Monner, l’Estat sanejà entitats i les alliberà dels actius més tòxics que, es transferiren a la SAREB -Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria-, corria l’any 2012. No li negaré que aquest és l’error més gran comés durant tota la crisi sistèmica bancària; aquí els governs de dretes i dels “millors” deixen passar l’oportunitat de crear un parc d’habitatge públic, i una banca pública. Fem una mica d’història per a saber d’on venim i quines mans ens han governat; refrescarem la memòria per a que tot no pugui semblar un relat meritocràtic de la dreta dels “millors”. Caja Madrid va rebre el 2012 una injecció de 24.000 milions d’eurors públics per a salvar-la del col·lapse. Tots recordem la foto de Rato un any abans tocant la campana- com si fossa la diada Santa Magdalena al Pinell-, en allò que es va publicitar com la gran operació econòmica i que no era més que una estafa piramidal. Era el miracle econòmic del PP ajudat i ovacionat pel govern dels “millors”, dels millors retalladors de la història. De fet, aquest miracle econòmic venia donant símptomes delictius dels que dubtàvem fins i tot, els analfabets digitals i borsaris com jo- ofertes de preferents, primes úniques, productes de risc del qual mai s’advertia als clients, rendibilitats sempre més que dubtoses, empleats d’oficines que passaven la jornada fent de comercials i emprenedors dels seus productes, etc.- El miracle econòmic de la dreta acabaria a Soto del Real, mentre que el president del Consell d’Administració de Caja Madrid, Miguel Blesa, tindria un final més tràgic i irreversible. S’acabaven els temps dels vins, dels licors, de les caceres, dels viatges, de les targetes Black, i de tot tipus de despropòsits. Per a tothom?, no per a tothom no. Hi ha experts en fer caixa en moments de crisi, són autèntics usurpadors de lo públic, saltamarges i bandolers sense escrúpols que sempre cauen de peu quan la resta agonitzem. Isidre Fainé i Caixabank feien pública la compra de Bankia el març de 2020 per 4.300 milions d’euros -el moment més cru de la pandèmia amb la gent gran morint a les residències de manera indigna-. El manresà Fainé feia el negoci de la seva vida -almenys un dels negocis-, comprava a preu de saldo una entitat de crèdit sanejada pel diner públic. Tot un malabarista de les finances, aprofitat de governs de Ratos i Mas Colells als que tant va ajudar. I Sr. Monner, Fainé té algun parentiu amb Aznar o Martín Villa? Més que res perquè la raó d’actuar de la mateixa manera deu tenir l’orígen en el pupitre compartit de l’època d’estudiants. O és que contra els Fainés i els Olius deslocalitzadors del procés a vostè no li ve de gust malparlar? Jo l’animo a que ho faci amb el mateix convenciment que demostra quan ataca al monstre mesetari del bigoti.
Almenys i en quant a l’habitatge, sembla que des del govern actual es vol tornar a reactivar aquesta opció en la part d’actius que encara es troben en mans de la SAREB. L’abril de 2023 la SAREB acumulava (dades de SAREB 2024);
13.029 habitatges disponibles
6.680 annexos (magatzems i trasters)
5.175 obres inacabades
2.956 solars
1.197 immobles d’oficines i comercials
Déu n’hi do. En el cas de Catalunya 13.029 habitatges i 5.175 construccions iniciades. No és poca cosa, un 27% de la promesa del President Illa; si la mobilització d’aquests actius cap al parc públic és possible, no estem tan malament.
Es clar que les dos polítiques que reclama el Sr. Monner no es poden donar a la mateixa hora i en el mateix lloc- la construcció d’habitatge nou quan el territori té la tendència demogràfica del buidatge, tal vegada no seria una bona optimització dels recursos existents-, m’explicaré. El Sr. Monner fa referència constant en el seu article a la realitat de Gandesa i la Terra Alta, quan ni la primera ni la segona són mercats residencials tensionats. Les dades de Gandesa són molt clares:
HABITATGES PER RÈGIM DE TINENÇA:
De propietat: 846
De lloguer: 159
Altres formes 93
TOTAL: 1098 habitatges
ÚS DELS HABITATGES:
Buits: 210
Habitatges amb baixa intensitat d’ús: 53
Habitatges d’ús esporàdic: 120
Habitatge habitual: 1.103
Total: 1.486
Es pot observar que el nombre d’habitatges segons ús i tinença no són els mateixos, així ho reflecteix IDESCAT.
CONSTRUCCIÓ D’HABITATGE DURANT EL 2023:
Habitatge iniciat: 1
Habitatge de Protecció Oficial: 0
Però el Sr. Monner opta també per la rehabilitació i lloguer dels habitatges buits, entenent però que els seus propietaris els deuen tenir buits perquè no hi veuen manera de rendibilitzar la inversió prèvia al lloguer, o bé, perquè prefereixen habitatges buits que facin augmentar el preu del poc lloguer disponible. És allò que la ministra va batejar com una mena de col·laboració público-privada basada en la solidaritat dels propietaris. Costa de veure aquesta solidaritat publicitada per la ministra Rodríguez, li poso un exemple sobre l’evolució del preu de lloguer a Gandesa entre 2011 i 2024. Miri Sr. Monner a Gandesa la secció censal existent està dividida en dos districtes, en cap d’ells el preu de lloguer ha tingut un augment proporcional al cost de la vida i l’augment dels salaris;
PERÍODE 2011-2024
Inflació: 27%
Lloguer Districte 1: +38%
Lloguer Districte 2: +70%
En resum, en el millor dels casos el preu del lloguer a Gandesa s’ha disparat un 11% més que el cost de la vida, i en el pitjor un 43%. Un escàndol tenint en compte que parlem d’un territori que reclama atrapar població per a vèncer el despoblament. Són dades que es poden consultar a la Infografia sobre preus de lloguer i la seva evolució a partir de dades del Ministerio de la Vivienda i del portal Idealista, publicada a El País el juliol d’enguany. Actualment, el preu del m2 de lloguer oscil·la entre els 3.57€ i els 4.31€, dels 2.53€ en els que es trobava fa 15 anys. I per acabar-ho d’adobar, consultat el portal Idealista només hi veig dos ofertes de lloguer a Gandesa: una de 490€/mes i l’altra de 999€/mes- casa-. Entenent que la Renda Mitjana Bruta supera per poc els 14.000€/anuals, el segon lloguer el podríem considerar fora d’escala per a Gandesa, mentre que el primer necessitaria d’un mínim de dos rendes per a no superar el 30% d’aquest conjunt d’ingressos de la unitat de convivència. El tema, convindrà amb mi que és preocupant.
Un últim apunt Sr. Monner, Gandesa no decreix demogràficament, ho fa la comarca però no Gandesa. Gràcies a l’arribada de població nouvinguda el 2022 Gandesa va créixer quasi un 15%.
Per anar resumint Sr. Anton, tenir el 26% de l’habitatge buit o infrautilitzat, no ser declarada Gandesa zona tensionada, i ser una població demogràficament compensada gràcies a la població nouvinguda, ens fa veure que allò que no cal és la construcció d’habitatge nou. Ara bé, el despoblament també necessita de polítiques públiques que el reverteixin, també necessita estímuls poblacionals que evitin el tancament d’escoles, de bars, de centres mèdics, i a la fi, de cases i rectories. Caldrà cercar estratègies i polítiques que en un primer moment, i com a mínim, parin el despoblament. En podríem citar tres: habitatge disponible, ocupació amb salaris dignes, i bones comunicacions i telecomunicacions. Igual d’aquesta manera s’aconsegueix en primera instància que no marxi el jovent, i en segon terme, que la Terra Alta sigui atractiva per a quedar-s’hi a viure a una part d’aquells que venen exclosos d’altres territoris més tensionats. Suposo que no és una recepta màgica però bona voluntat no li manca. Viure prop d’un entorn idíl·lic com la Fontcalda no està a l’abast de tothom, ara només resta que les condicions ho permetin.
