És mitjanit, em sento fatigat i sento que no tinc la lucidesa suficient per a glossar la figura de Diego Armando Maradona, però també noto una íntima obligació de publicar alguna cosa sobre el referent mundial argentí en esta edició en paper tan local. Em vaig connectar al mite durant el Mundial de Mèxic 86. Jo tenia 10 anys i no em vaig perdre cap partit televisat. No revelo res d’extraordinari si recordo que mai un jugador ha dominat ell tot sol un campionat del món amb l’autoritat i la jerarquia amb què ho va fer Maradona, que es trobava en el moment àlgid de la seua carrera després de dos anys brillants a Nàpols, on si bé ja havia posat els fonaments del caos personal que l’ha acompanyat fins a la mort, el seu talent increïble encara compensava totes les esgarriades.
Tres assistències de gol en el debut contra Corea, un gol marca de la casa a Itàlia, la seua revenja particular per les Malvines amb un gol insultant amb la mà i un altre de supersònic contra Anglaterra a quarts de final; dos gols més de dibuixos animats per tombar Bèlgica a semifinals i l’assistència del gol de Burruchaga que valia la copa per a l’Argentina en la final contra Alemanya. Vaig quedar marcat per aquella exhibició. Si alguna cosa ha maximitzat la trajectòria de Maradona ha estat la concentració de geni i puresa durant els seus millors anys amb la pilota, un període limitat en el temps per la seua vulnerabilitat extraesportiva. Després, lluny de la continuïtat que han tingut altres figures -Valdano va dir que Messi era Maradona tots els dies-, van venir dècades de foscor i un tram final vergonyant, humiliant, amb imatges que costa de creure que fossen difoses pel seu propi entorn. Dies entelats que no només dixaven senser recer el mite i la llegenda, sinó en què gairebé ningú va ser capaç de protegir l’ésser humà. Un home, diuen els que el van conèixer, tan rebel com generós. Potser excessivament desprès. Daniel Bertoni, excompany del Pelusa al Nàpols, va expressar-ho dimecres molt reflexivament: “No sé de què viuran ara els que han viscut de Maradona”. Jo em quedo amb aquell mundial que vaig viure de nen. No recordo cap altre amb el mateix nivell de detall. Ha mort Diego, però queda per sempre el futbol i les contradiccions de Maradona. RIP.
