Fa uns dies vaig escriure un article al blog www.cocinaconsu.com, del qual en soc autora, sobre un producte molt d’aquí, el meló. També en vaig parlar al programa de ràdio de la SER EBRE, En clau Ebrenca, “La Cuina de Su”, on col·laboro de manera habitual parlant de productes de proximitat i receptes de la nostra cultura gastronòmica.
I vet aquí que una oient em va fer notar: “Ep! Ves amb compte amb això del meló ‘de moro’, que ara hi ha coses que no es poden dir, si no vols que et titllin de racista”. I això em va fer pensar en allò del braç “de gitano” i em va fer reflexionar això que ara us vull compartir.
D’una banda, vivim en una societat infantilitzada i gens humil, que tendeix a culpar de tot a l’altre. Ja no volem assumir responsabilitats ni mirar de front els problemes. Així és més fàcil i còmode. Al diferent, sobretot si és pobre, no el volem al seient del costat del bus, i no ens importa que el seu regnat sigui al país de les feines més dures, brutes, invisibilitzades i mal pagades. No, de cap manera voldríem seure al seu costat del bus, ni ocupar el seu seient suat per treballar llargues jornades de sol a sol, o quan tots estan de festa.
La nostra sordceguesa és tal, que ens impedeix veure amb els ulls de la humilitat, i recordar que un dia no molt llunyà, encara que del segle passat, les nostres generacions precedents van migrar, no per gust, sinó fugint de la fam i de la guerra, de la repressió i de la misèria. Van migrar com tots els organismes vius del planeta, cercant millors condicions de vida i noves oportunitats. I el país veí els va acollir; i ells es van saber integrar, amb més o menys dificultats i fortuna, perquè en això els hi anava la supervivència.
A l’altre costat, tampoc les polítiques han estat a l’altura, fent populisme de la immigració, ja estiguin a favor o en contra, en comptes d’enfrontar el problema. Tenim un repte ingent com a societat amb creixents desigualtats econòmiques i socials; i abans no sigui massa tard, i se’ns faci gran el monstre fatxa, n’hem de poder parlar i enfrontar-ho sense tics racistes, però amb tota la lucidesa.
Una mica com si entréssim a la cantina de Star Wars, on la parròquia més diversa de la galàxia, de totes les races i cultures, pot escapar de conflictes i gaudeix d’un espai de diversitat i interacció; mentre escolta com la banda de música, toca la peça funk “Mad about me”. Sort en tenim de la intel·ligència i la humanitat de C-3PO, que pot presumir de dominar més de sis milions de formes diferents de comunicació amb fluïdesa; permetent així l’entesa entre les diferents races i cultures, i el respecte dels parroquians, per la terra i la cantina que els acull. Potser fora bo repartir la pressió de la integració entre tots els monstres de la cantina.
Hem de poder parlar dels problemes amb valentia, mirant-los de front, des de la comprensió, la humanitat i des del respecte; però també des del realisme, fugint del discurs de l’odi més curt de mires, però fugint també del bonisme covard i insensat.
Per això estic convençuda que s’ha de poder dir tot. Hem de poder dir meló de moro i meló de tot l’any. Perquè el meló de moro és d’aquí, i és una fruita de la temporada, però el meló de tot l’any, tot i que és diferent, també és d’aquí i sempre el tindrem.
