Dins dels actes de commemoració del 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, el Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat va organitzar l’exposició “El Mar la frontera més ampla” a l’interior d’un dels vaixells de l’ONG Open Arms. Després de passar per Palamós, Barcelona i Tarragona, finalment el vaixell va fer parada a la Ràpita. A l’exposició -dividida en 3 parts: origen – trajecte – arribada- es mostren els motius de les migracions forçades, la relació entre els motius per migrar i la responsabilitat del nord global i testimonis de persones que han hagut de migrar en algun moment de la seva vida.
Vaig tenir l’oportunitat de visitar l’exposició i participar de les jornada de portes obertes que la tripulació, molt amablement, va organitzar per ensenyar el vaixell i explicar la seva tasca. Us he de confessar que vaig tenir una sensació agredolça. Per una banda d’admiració i reconeixement al treball que des d’aquesta organització fan per salvar vides humanes. Però per altra, no vaig poder deixar de commourem en pensar en el patiment i l’angoixa dels milers de persones que havien passat per aquella coberta, després de ser rescatats d’una mort segura en algun punt de la Mediterrània. I pensava com ens hem acostumat (potser insensibilitzat) a veure per la tele les tragèdies que cada any es produeixen a la mar. Enguany, més de 300.000 persones han creuat la “nostra mar” a la recerca de refugi, d’una oportunitat. Segons les dades oficials més de 2.600 han mort en l’intent. Això suposa 7 persones al dia. Les últimes 61 fa poc, davant les costes de Zuwara., a Líbia. Això sense contar en els casos que, de ben segur, mai s’arribaran a conèixer perquè mai ningú en va saber res.
Per desgràcia les ONG cada cop han de refiar més dels seus propis efectius i recursos ja que d’un temps ençà les administracions implicades estan girant la mirada cap a un altre lloc. Organitzacions com Open Arms -i altres- s’enfronten a la criminalització per part d’alguns països que han iniciat un pols per fer-les desistir de la seva activitat. Evitar morts durant el perillós trajecte per la mar. Primer va ser a la zona de més a l’est, entre Grècia, Turquia i Tunis. I ara, en traslladar l’activitat humanitària a la Mediterrània Central, països com Itàlia també estan intentant fer-los avorrir. Se veu que el nou govern presidit per Giorgia Meloni, s’ha tret de la màniga una normativa segons la qual, els vaixells només poden fer un rescat en cada missió. És a dir: si l’Open Arms, després de rescatar 100 persones empren el camí cap a port i es troba una altra embarcació amb 10 persones més que necessiten auxili, no els pot ajudar. Ha de fer veure que no els veu i passar de llarg. Una norma contraria a les lleis internacionals marítimes que obliguen, sempre, a prestar auxili a les embarcacions que ho necessiten i a rescatar els nàufrags. I si això no fos prou, resulta que les ONG que no compleixen amb aquest precepte, pateixen la immobilització del vaixell. En arribar a port els impedeixen tornar a sortir per espai de setmanes. I han de fer front a una multa. Ah, se m’oblidava. A la tercera immobilització poden, fins i tot, confiscar-los el vaixell. Una altra pràctica habitual és assignar-los el port més llunyà per poder desembarcar els nàufrags (cadàvers inclosos). Això vol dir que han de navegar durant més dies augmentant les despeses de carburant o de menjar de manera considerable.
A aquestes alçades del relat crec que ja hi ha motius suficients per indignar-se. La vella i civilitzada Europa no només fa la vista grossa. Està permeten un atemptat contra els drets humans que hipòcritament es vanagloria de defensar. Ho veiem a Itàlia, sí. Però també a Grècia, a la Gran Bretanya de Rishi Sunak (d’origen hindú) i ho veiem a Ceuta i Melilla. Europa està posant tota mena de traves, impediments, murs i barreres per “protegir-nos” de la invasió que ens ve del sud. Quanta estupidesa. Que curts de mires.
Per què el lloc de naixement d’una persona ha de condicionar el lloc on viure o comprometre la legítima cerca de millors oportunitats ? Les colonitzacions europees van suposar l’empobriment d’unes regions. Les guerres, sovint induïdes pels mateixos imperis, continuen sotmeten en la desesperació milions de persones. I ara imposem unes “normes” que condemnen milers de persones a morir a la mar. La mateixa mar on cada estiu passem el nostre temps d’oci aliens als drames humans que es viuen i que no paren de créixer. La mateixa mar que s’ha convertit en la fossa comuna més gran del món. La imatge del petit xiquet siri de tres anys, Aylan Kurdi, ofegat a les platges gregues el 2015 va sacsejar l’opinió pública internacional. Vuit anys després la situació ha empitjorat i centenars i centenars de xiquets i xiquetes continuen morint ofegades a les portes d’Europa.
Este 2023 els vaixells de l’Open Arms han aconseguit rescatar 2.400 persones. Divendres, dia 22, salparan de nou cap a la Mediterrània central per emprendre la missió número 107. Quan la setmana vinent desitgeu bons Nadals, penseu-hi amb ells.
