Monstres

Hi ha una casa als afores del poble on viu un monstre d’aquells que detesten la vida. De bon matí, quan obre els ulls, un calfred de malícia li recorre l’espinada. La duu ben endins, la maldat, enganxada com una sangonera. Com una mala herba, enfiladissa, que cada vegada es fa més grossa i li entela el pensament.

Quan apareix, a tothom li fa molta angúnia, el monstre. Ningú recorda quan va començar a espantar la gent. Ni per què li agrada fer-ho. De fet, a la resta de la gent li és una mica igual, tot això, i ningú gosa posar en dubte que és l’ésser més aterridor.

Per sort, hi ha una colla de valents sense escrúpols, com si fossin cavallers, que vigilen el monstre nit i dia. Quan apareix, són els encarregats d’atiar la bèstia. I la fereixen amb la contundència de la paraula i la colpegen amb la força dels seus punys. L’objectiu és denigrar-la, fer-la sofrir, fins al punt que fuig a corre-cuita i amb la cua entre les cames. I quan ho aconsegueixen, aquella colla de valents es posen contents i criden i riuen perquè han pogut, un cop més, fer fora aquell maleïda criatura. I es vanen i es complauen els uns als altres davant de tothom. En tenen tanta, de força, que han aconseguit que la resta de la gent els respecti. Tant, que fins i tot fan una mica de temor. No tanta com el monstre, però temor, al cap i a la fi.

I callen. Perquè si els més valents diuen que el monstre és la criatura més perversa i inhumana d’esta terra, estan segurs que tenen tota la raó del món per fer-la patir.

Quan el monstre torna a casa, passa els capvespres plorant. No ho vol de cap de les maneres, ser un monstre. I es lamenta. I s’odia a si mateix perquè potser sí que tenen raó i es mereix tota la malícia que aboquen cada dia al seu damunt. I una llosa com esta pesa. Pesa tant, que arrossegar-la es gairebé impossible per a qualsevol criatura.

Voldria explicar-los que no, que no és cap bèstia de l’infern. Mai faria mal a ningú. No mataria ni una mosca. I no pot entendre per què li tenen tant de fàstic. Només vol ser qui és, sense ofendre. Sense que el jutgin des de la ignorància més perversa.

Esta nit, a recer de totes les mirades, el monstre ha embogit. I és que tant de mal encastat dintre seu és insuportable fins i tot per a ell. I ha decidit llevar-se la vida. Perquè l’ha fet enfadar molt, la vida. És l’única manera de fer fora tot el patiment. De ser lliure, per fi.

Sí, hi ha una casa als afores del poble on viu un monstre. El que ningú sap és que era un xiquet de catorze anys a qui agradava cuidar les flors i les plantes, jugar amb la pilota i estimar la seva mare i la germana petita. Amb el cap ple d’ocells que es converteixen en somnis d’un futur millor. Un futur que li ha estat arrabassat per la maldat d’uns éssers plens de perversió i dolenteria.

El que ningú sap, ni el mateix monstre, és que les veritables bèsties eren uns altres. I això és el pitjor de tot.

Marc Bolet Benito
Marc Bolet Benito
educador social i mestre
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 11 = 16

Últimes notícies